ELS LLOCS TENEN MEMÒRIA

El cafè on volen les cadires

A Le Giubbe Rosse de Florència els escriptors s’obrien el cap a cops de bastó i cadires per defensar l’honor.

El millor que pots fer si vols anar al Le Giubbe Rosse de Florència és acceptar, primer de tot, que et tocarà pagar diners. Sí, és car. I després, que caldrà lluitar amb turistes per trobar-hi lloc. Per tant, pren consciència que tu també ets un turista, encara que no portis espardenyes amb mitjons, i paciència. De fet, és ben normal fer cua si vols seure en un local centenari a mig camí del Ponte Vecchio i el Duomo. Tothom vol exposar-se a la síndrome de Stendhal un cop a la vida, a Florència, i caure de cul davant de tanta bellesa. I millor caure de cul emocionat que fer-ho perquè et cau una cadira al cap, com havia arribat a passar a Le Giubbe Rosse.

Les jaquetes dels cambrers

L’últim cop que han volat cadires en aquest local va ser durant una baralla entre aficionats de futbol, que van trobar-se davant d’aquest lloc i van decidir convertir-les en armes. Florència és molt bonica, però també és la ciutat del calcio storico, on es defensa l’honor dels barris a cops de puny i on moltes persones consideren legítim utilitzar una cadira per defensar l’equip de futbol local, l’estimada Fiorentina. Els toscans són gent orgullosa i passional, i en el passat més d’un va esbatussar-se per una qüestió artística en aquest cafè fundat el 1897 pels germans alemanys Reininghaus, que havien arribat per vendre la cervesa del seu país. Ara bé, tenien poca vista pels negocis i van batejar el cafè amb el seu cognom. Els florentins, que van considerar que era massa complicat, van preferir referir-se al local com el lloc de les jaquetes vermelles, tal com anaven els cambrers. I va ser així com el cafè va transformar-se en Le Giubbe Rosse, que vol dir exactament això: ‘les jaquetes vermelles’.

L’atac futurista

El 1911 el cafè s’havia convertit en el punt de trobada d’un grup d’intel·lectuals que s’aplegaven al voltant del crític Ardengo Soffici. El 1911 Soffici era allà, llegint, quan va entrar un grup de quatre homes elegants que van dirigir-se cap a la seva taula i li van clavar una plantofada. Els amics van sortir en defensa seva, però aquells joves amb accent de Milà van utilitzar els seus bastons per repartir cops, i van convertir, de passada, les cadires en arma de defensa. El cafè va quedar destrossat, amb vidres pel terra i més d’un ensangonat. Quan els carabiners van preguntar als milanesos les raons de la baralla, un d’ells, el més decidit, va respondre que era un acte de justícia. Era Tommasso Marinetti, l’artista milanès que es considerava pare del futurisme.

Una crítica explosiva

Marinetti s’havia fet acompanyar d’amics -els pintors Umberto Boccioni, Carlo Carrà i Luigi Russolo- per demostrar que no mentia quan deia que per ser un futurista calia ser un home d’acció. Soffici havia visitat unes setmanes abans la primera exposició de pintura futurista a Milà i n’havia sortit decebut. El resultat va ser una crítica a la revista La Voce on afirmava: “Són un grup de clowns tràgics que volen espantar un públic plàcid i ignorant”. La reacció de Marinetti va acabar amb els artistes milanesos passant la nit a la comissaria. L’endemà van ser acompanyats a l’estació de tren de Santa Maria Novella, on es van trobar amb els intel·lectuals florentins, que duien garrots. Soffici, amb el reforç de Scipio Slataper, un jove escriptor de Trieste que moriria durant la Primera Guerra Mundial, buscava revenja i la va obtenir, ja que els milanesos van pujar al tren plens de blaus. Amb el pas dels mesos, gràcies a Aldo Palazzeschi, un poeta que va fer de mediador, els dos grups van acabar arribant a la conclusió que no eren tan diferents. I el cafè Le Giubbe Rosse va passar a ser escenari de lectures de textos de Marinetti.

Una nova vida

Per aquest local hi han seguit passant intel·lectuals, com Giovanni Papini, Dino Campana o Eugenio Montale, però no va ser fins al 1991 quan un nou propietari va aturar la seva decadència. Ho va fer creant un premi literari amb el nom del local i organitzant-hi molts actes. Que, per sort, acaben sense cadires volant.

‘El meu Cars’, de Scipio Slataper

Text clau en la gran tradició de literatura de Trieste, l’única novel·la de Slataper va ser publicada poc abans de la mort de l’autor al front de la Primera Guerra Mundial. El text, autobiogràfic, no explica les baralles a Florència amb Marinetti i els futuristes, en què Slataper va prendre part.

Més continguts de