El candidat ecologista, clau en la segona volta de Colòmbia

BarcelonaLa diferència de 14 punts que l’uribista Iván Duque (39,1%) -representant de la dreta conservadora i liberal- va aconseguir respecte a l’esquerrà Gustavo Petro (25%) l’eleven a la categoria de favorit per substituir Juan Manuel Santos a la presidència de Colòmbia. Però, a tres setmanes de la segona volta, no tot és tan clar. Ara toca treure la calculadora i fer números perquè hi ha en joc més de cinc milions de vots dels electors que han quedat orfes de candidat i n’hauran de buscar un altre.

Tot i quedar tercer pels pèls (una diferència de 250.000 vots, l’1,3%) i considerar-se un dels grans perdedors, Sergio Fajardo segurament té la clau del 17 de juny vinent. Exgovernador d’Antioquia, el candidat verd i anticorrupció va concórrer a les eleccions amb una coalició de progressistes i liberals que en primera volta es va negar a anar al costat de Petro i de moment manté el silenci sobre a qui donarà suport.

Miguel García, coordinador de l’Observatori de la Democràcia de la Universitat dels Andes, està convençut que Fajardo no optarà per Duque, un candidat construït i posat a dit per l’encara poderós Álvaro Uribe -que una dècada després de deixar la presidència continua tenint ascendent en l’espectre polític-, molt ben connectat amb les elits econòmiques i que és un enemic dels acords de pau amb les FARC. Però la coincidència “des del punt de vista programàtic” de Petro amb Fajardo no suposa que els seus electors “votin automàticament” pel progressista, que ha fet forat amb un discurs antiestablishment i anticastes. En aquest sentit, cal tenir en compte que a Fajardo l’han seguit en aquesta primera volta 4,5 milions de persones, un “electorat heterogeni”, assenyala Sergio Guarín, responsable del departament de postconflicte de la Fundació Idees per a la Pau. Explica que a molts els va temptar la seva promesa de lluitar contra la corrupció i que en segona volta bé podrien subscriure les tesis de Petro. Però “potser el 50%” fuig de posicionaments radicals, perquè són tradicionalment de “dreta o centredreta”. Fajardo tenia com a tàndem per a la vicepresidència Claudia López, impulsora de la Consulta Popular Anticorrupció que ha recollit 4,3 milions de signatures.

El candidat de Santos

El gran perdedor de la primera volta va ser Germán Vargas Lleras, expresident del país i en teoria el candidat del president Juan Manuel Santos. No va sumar ni 1,5 milions de paperetes (7,2% del total) i la seva derrota mostra, segons els analistes, que alguna cosa està canviant a Colòmbia. “La maquinària de partits no és tan forta com ens pensàvem”, reflexiona Guarín, per a qui els resultats són un avís per als grans poders fàctics que les estructures s’estan obrint i que els electors “s’inspiren més pel vot d’opinió que no pel d’organització política”. En aquest sentit és força remarcable que, tret de Petro, que es va imposar en gairebé tots els departaments, a la resta se’ls va escapar la victòria als seus feus tradicionals. “Els electors són més lliures en les presidencials perquè com que les legislatives van ser fa uns mesos els governadors s’han relaxat”, apunta el responsable de la fundació.

Un dels punts clau i sensibles de l’agenda colombiana són els acords de pau amb la guerrilla. És veritat que el pacte ha quedat blindat incorporant-lo al cos legislatiu i que té l’aval decisiu del Tribunal Constitucional del país, però el duel inèdit a les urnes deixa en l’aire com i sobretot quan es desplegarà el calendari previst, perquè els dos candidats tenen visions gairebé oposades de la qüestió. Petro, com Fajardo i Vargas, és partidari de tirar endavant el pla, però Duque, sense mantenir-hi una oposició tan frontal com la del seu padrí Uribe, parla de retocs. No obstant això, García, de l’Observatori de la Democràcia, alerta que “l’uribisme vol modificar el que es va acordar”, cosa que suposaria posar en risc “l’estabilitat de la pau”. Per la seva banda, Guarín assenyala que Duque no s’atrevirà a incomplir la lletra dels acords, però pot estar temptat de “deixar-los extingir per inèrcia” i aparcar les mesures contràries a les classes hegemòniques que li donen suport.