La cara nord-americana del populisme autoritari

Les comparacions i paral·lelismes entre Donald Trump i els dictadors feixistes Adolf Hitler i Benito Mussolini s’han multiplicat en les últimes setmanes als Estats Units. I, segurament, aquesta tendència seguirà després dels aldarulls de divendres a Chicago.

El 1935 l’escriptor i premi Nobel nord-americà Sinclair Lewis va escriure una novel·la en què imaginava l’auge del feixisme al seu país. El seu personatge principal era un populista demagog, Buzz Windtrip, que prometia “fer dels Estats Units una terra rica i orgullosa de nou”, castigar els que s’oposaven a ell i incrementar els sous. Trump recorda el personatge fictici Windtrip.

La seva retòrica xenòfoba, la seva demagògia i les seves apel·lacions a les pors i angoixes econòmiques de molts ciutadans nord-americans segueixen una narrativa populista que flirteja perillosament amb el feixisme. Tot i així, Trump no és un feixista sinó un candidat oportunista, groller, narcisista, que busca el poder però no vol un canvi de sistema polític ni un enderrocament de les institucions democràtiques.

El seu discurs s’entronca més aviat amb l’auge del populisme autoritari dels últims anys, segons Pippa Norris, professora de ciència política comparada de la Universitat de Harvard. Aquests politòloga anglesa, autora del llibre Radical Right (2006), assenyala figures de polítics polèmics com el francès Jean-Marie Le Pen o l’holandès Pim Fortuyn per recordar que l’augment de partits i líders radicals de la dreta no és nou. És una tendència de les últimes dècades que continua avui.

Per a Norris, el perquè de l’èxit del populisme autoritari “s’explica millor com una reacció als canvis socials en les societats occidentals”. La legalització del matrimoni homosexual, l’augment de les diversitats racial i cultural o la globalització mundial són vistes per alguns ciutadans com un atac als valors tradicionals i a les identitats nacionals dels seus països.

De fet, molts analistes nord-americans utilitzen aquests canvis per entendre el fenomen Trump. Però també creuen que és una reacció a una recuperació econòmica desigual després de la gran recessió del 2008 i una oposició agressiva del Partit Republicà a la presidència de Barack Obama. Trump és, també, un símptoma de la crisi de l’ statu quo i les elits polítiques nord-americanes, que es manifesta, de manera oposada, en l’èxit de la candidatura demòcrata de Bernie Sanders. El senador socialista usa un discurs populista per criticar uns sistemes polítics i econòmics que considera corruptes.

Seguidors de Trump

Trump, però, és molt diferent de Sanders. Ell no crida a una revolució sinó que es presenta com un líder fort d’un moviment, l’únic home capaç de solucionar els problemes del país. Ho fa mitjançant missatges antiimigració i xenòfobs contra musulmans o elogiant l’ús de la tortura per assegurar la seguretat del país.

De fet, segons un estudi del politòleg Matthew MacWilliams, a molts dels votants i seguidors els agrada un líder autoritari.

Més continguts de