CUBA

Les cares ocultes de Fidel Castro

Un any després de la mort del líder cubà encara es desconeixen moltes coses de la seva vida

La mort de Fidel Castro avui fa un any va sorprendre el món sencer. No perquè fos anunciada centenars de vegades en notícies falses, la desaparició de l’última gran figura del segle XX va perdre transcendència. Un any després, encara queden per explicar infinitat d’aspectes curiosos i desconeguts del Comandante que contribueixen a engrandir la seva llegenda.

Una infinitat d’amants

Més enllà del seu vessant revolucionari, un dels aspectes que més interès desperten de Castro és el referent a la seva vida amorosa, que va ser gairebé tan agitada com la seva carrera política. És conegut i notori que Fidel va tenir una gran multitud d’amants, la identitat de les quals a vegades van fer-se públiques i en altres casos es van mantenir en secret.

Segons un reportatge del New York Post, Castro hauria mantingut relacions amb fins a 35.000 dones al llarg de la seva vida. Una xifra que a primera vista sembla força exagerada però que ajuda a formar la imatge de líder playboy que Fidel tenia a l’illa. Una idea de masculinitat que a Cuba era i encara és molt respectada i admirada. Un exemple de Castro per donar una imatge de virilitat entre la població és que en el seu primer viatge a Moscou va baixar de l’avió fumant un puro per evitar fer-se un petó a la boca, com era tradició a Rússia, amb el líder de l’URSS, Nikita Khrusxov.

Les dones més importants en la vida del Comandante van ser les seves dues esposes, Mirta Díaz-Balart i Dalia Soto del Valle, les amants Celia Sánchez, Natalia Revuelta i Marita Lorenz, “l’espia que es va enamorar de Castro”. Segons relata en el seu llibre, Lorenz va ser reclutada per la CIA per acostar-se a Fidel i, després, assassinar-lo. L’agent d’origen alemany també explica que quan el líder cubà la va descobrir li va oferir la seva pistola: “Sabia que no ho podria fer. Encara m’estimava, i jo a ell”.

Família extensa i amagada

De la seva vida amorosa també en deriva una de les cares més misterioses i desconegudes del ja desaparegut revolucionari. Per començar, no se sap amb certesa el nombre de fills de Castro perquè uns quants van néixer fora del matrimoni. El Comandante no va voler fer mai publicitat ni de la seva dona ni dels seus fills, i cap d’ells va ocupar després cap càrrec en el govern.

D’aquest ocultisme intencionat n’han transcendit poques coses, com per exemple que la majoria dels descendents porten noms que comencen amb la lletra a per la fixació de Fidel amb Alexandre el Gran. Se sap una mica més de la seva relació amb els seus germans, que, tret del cas de Raúl, tampoc va ser idíl·lica. Són conegudes les seves desavinences amb la seva germana Juanita, que va morir poc després d’ell i que era molt crítica amb el sistema sorgit després de la Revolució Cubana.

El revolucionari adolescent

Ja des dels seus primers anys de vida, la relació de Fidel amb la seva família va estar marcada per la complexitat. Criat a la hisenda familiar a Birán (a l’oest de l’illa), des de petit Castro va constatar les difícils condicions de vida dels treballadors de la finca. Un cop adolescent, Castro va organitzar una revolta amb els empleats perquè exigissin millors condicions.

Fidel també va compartir escola amb els seus germanastres, fills d’altres dones amb qui el seu pare, Ángel Castro, havia tingut relació fora del matrimoni. Malgrat que el pare va intentar tractar tots els seus fills sense distinció, Fidel i Raúl van ser els únics enviats a estudiar amb els jesuïtes a Santiago de Cuba.

Etapa com a periodista

Durant l’atrafegada vida de Fidel Castro com a estudiant universitari, el futur líder de Cuba va desenvolupar una intensa feina com a periodista i editorialista. Amb una visió típica de la primera meitat del segle XX, Castro no va exercir el periodisme com a mitjà per viure, sinó com a arma política i vehicle per divulgar les seves idees.

La seva feina com a articulista li va servir per donar-se a conèixer a Cuba en un context polític i social marcat per la profunda divisió de corrents i partits polítics personalistes, que en molts casos també estaven vinculats al pistolerisme entre diferents grups ideològics i a la Màfia.

En un article en el qual Castro s’inspira en el famós J’accuse d’Émile Zola, el 1952 carrega fortament contra el president de la República Cubana Carlos Prío, i això li permet arribar a molts sectors de la societat. Després, ja com a president, Fidel mantindria la seva obsessió pel poder dels mitjans de masses i exerciria un control total sobre els mitjans del país. Un cop abandona el poder per malaltia el 2006, Fidel va recobrar la seva vocació d’articulista amb les conegudes Reflexiones que feia als diaris, en què era capaç de parlar de temes tan diversos com el canvi climàtic o les polítiques del seu germà, amb qui no sempre estava d’acord.

Primer esportista del país

Una de les altres passions del Comandante era l’esport. Ja com a estudiant li agradava jugar a bàsquet i va practicar el beisbol amb l’equip de la universitat. Els primers anys de ser al capdavant del país va continuar jugant a bàsquet i sovint es queixava que no el defensaven amb contundència per por de fer-li mal. “Ningú el volia marcar perquè a més era un destraler”, explica rient a l’ARA el Jesús, que de jove solia jugar amb ell.

Fidel sempre va veure en l’esport un potencial enorme per desenvolupar la seva obra política i un dels seus principals èxits va ser convertir Cuba en una potència olímpica malgrat la seva dimensió. També va aprofitar el simbolisme dels esdeveniments esportius per rubricar moments històrics i pactes. Una prova d’això són els partits de beisbol entre la Policia Nacional Revolucionària i l’equip dels Barbudos, el juny del 1959 -només sis mesos després del triomf de la Revolució-, i també el partit en el qual van participar ell i Hugo Chávez.

Fortunes milionàries i religió

Les incògnites sobre Fidel Castro formen part de la grandesa del personatge i és difícil que es resolguin algun dia. Els rumors més sonats que circulen per l’illa són les referències a l’enorme fortuna que posseïa -com relata en un llibre un guardaespatlles que va desertar- i a la fe Ioruba (una branca de la santeria) que hauria professat com a religió i que seria la clau de la seva longevitat.

Més continguts de