MEMÒRIA HISTÒRICA

El col·leccionista de bosses de plàstic

Un home n’acumula fins a 30.000, moltes de les quals de l’antiga República Democràtica Alemanya

“Hem de fugir dels envasos d’un sol ús, perquè això genera contaminació a través de la seva crema, acaba en altres països o genera greus problemes, com el que veiem ara amb els plàstics, un material inventat perquè durés per sempre i que ara fem servir per envasar productes una sola vegada”. Aquest paràgraf resumeix una de les posicions defensades per Ska Keller, la cap de llista d’Els Verds alemanys en les últimes eleccions europees i presidenta de la fracció ecologista a l’Europarlament.

Keller va néixer l’any 1981 en un país que ja no existeix: la socialista i autoritària República Democràtica Alemanya (RDA) es va enfonsar l’any 1989 i va deixar d’existir oficialment el 1990 amb la reunificació amb l’occidental República Federal. Com han demostrat estudis posteriors, la indústria pesant de la RDA era profundament contaminant i molt poc sostenible. Amb tot, el capitalisme que la va succeir sí que podria aprendre alguna cosa d’aquell sistema: el consum de plàstic era molt més baix que actualment per circumstàncies històriques, econòmiques i culturals. “A la RDA no teníem publicitat com al món occidental. Un quilo de salsitxes costava el mateix a Turíngia que a Mecklenburg. A més, molts productes estaven en oferta poc sovint, de manera que tampoc calia promocionar-los. Les bosses de plàstic, que serveixen generalment de publicitat per les seves impressions, eren poc habituals, per la qual cosa la gent les feia servir fins a destrossar-les”, explica a l’ARA Dieter Luchs, antic ciutadà de l’Alemanya socialista.

“La majoria de les bosses de plàstic de la RDA estaven impreses amb motius polítics només per una banda, perquè moltes fàbriques patien falta de materials. S’imprimia per una banda per estalviar tinta i temps de producció”, continua Luchs. “Els ciutadans de la RDA rebien bosses de plàstic a les trobades obreres o de les joventuts socialistes, o a les dues cadenes estatals de venda de comestibles del país”. La seva producció i distribució era, per tant, molt més limitada que no pas ara.

La reutilització

Aquest tècnic i tipògraf d’impremta avui jubilat sap de què parla: és el propietari d’una particular col·lecció formada per prop de 30.000 bosses de plàstic, 300 de les quals provinents de l’antiga RDA. El fet que els ciutadans de l’Alemanya oriental reutilitzessin les bosses fins al final de la seva vida útil comporta que actualment sigui molt complicat trobar-ne d’aquella època. Moltes simplement van desaparèixer.

Dieter Luchs va decidir exposar recentment 120 peces de la seva col·lecció en un antic búnquer militar de Zurow, una petita localitat situada prop de Wismar, ciutat costera de l’Alemanya oriental. El ressò mediàtic ha sigut tan gran que ha decidit convertir l’exposició temporal en una mostra permanent per a escolars, ciutadans de les dues Alemanyes i també de la resta d’Europa. Amb la col·laboració d’un curandero local, propietari del búnquer construït en la dècada dels 60 del segle passat, Luchs ha convertit aquesta relíquia de la Guerra Freda en un racó per reflexionar sobre la pau, l’herència cultural de la desapareguda RDA i, també, l’actual problema global generat pels plàstics.

“Alguns dels visitants eren grans, van viure a la RDA i van reconèixer algunes bosses. L’exposició ha despertat records dels anys passats i, d’alguna manera, una certa Ostalgie”, explica Luchs. Ostalgie és un neologisme alemany que combina les paraules Ost (est) i nostalgie (nostàlgia); és a dir, el record dels aspectes positius que tenia la vida a la desapareguda RDA.

Tot i l’abús actual dels plàstics, el promotor de la iniciativa adverteix sobre el perill de demonitzar les bosses. “Els Verds ja van declarar fa 35 anys la guerra contra les bosses de plàstic, i des d’aleshores s’han convertit d’alguna manera en l’ovella negra de la indústria plàstica. Però s’ha de dir que només suposen un 3% de tota la producció de plàstic a Alemanya”. Com demostra l’experiència històrica de la RDA, argumenta Luchs, les bosses de plàstic no són el problema en si, sinó l’ús que se’n faci.

Més continguts de