El Moviment 5 Estrelles és el nou vencedor del complicat panorama polític italià: la força que representava el pitjor escenari de govern per a les institucions europes. Però, també, és l’interrogant més imprevisible. Escombrat el mainstream, i amb totes les experiències precedents de populisme berlusconià, els analistes polítics de Brussel·les s’esperen a veure si Itàlia s’acaba afegint a les files del “caos il·liberal” -com en va dir l’editorialista del New York Times, Roger Cohen- o bé continua jugant a ser el soci impredictible habitual, que manté el seu lloc entre els grans de la UE, mentre alimenta el discurs euroescèptic convertit en majoritari en un país en mans de la desafecció política.
La clau d’un paper o de l’altre -tots dos galdosos, sinó complicats, per a una Unió Europea que vol mantenir-se unida davant el Brexit- la tenen els nous líders del Moviment 5 Estrelles.
Des del primer dia, el moviment del còmic Beppe Grillo ha estat en procés constant de transformació -fins i tot de ruptura interna-. Els seus discursos canviants i contradictoris i l’abassegadora figura de Grillo han marcat una força política que, des de fa temps, intenta trobar una certa centralitat i convertir-se en alternativa real a una partitocràcia en crisi en un estat afectat per la corrupció crònica. Al 5 Estrelles hi conviuen les arengues euroescèptiques amb les picades d’ullet a Emmanuel Macron. Al Parlament Europeu, els de Grillo comparteixen grup polític amb l’euroescepticisme xenòfob britànic del UKIP però van intentar negociar, fa temps, el salt al grup liberal. En una entrevista, el mes de febrer passat, al diari Le Monde, el llavors candidat del partit, Luigi Di Maio, assegurava que el moviment és proeuropeu i, recentment, el diari italià Il Floglio publicava que els líders del Moviment 5 Estrelles s’estarien plantejant unir forces amb el partit En Marxa de Macron de cara a les eleccions europees de l’any que ve.
Tot és molt especulatiu però retrata els esforços grillistes per a una moderació que entraria en contradicció amb un govern amb la Lliga Nord. Tot i que, des de l’oposició, aquesta ambivalència i els discursos camaleònics els han anat garantint els suports necessaris de tots els colors. És la mateixa ambivalència que avui els permet oferir tant un pacte a l’esquerra com a la dreta.
A Brussel·les, el Moviment 5 Estrelles defensa més poder per a l’Eurocambra davant del Consell i la intergovernamentalitat; reclamen recuperar sobirania econòmica i revisar el poder del Banc Central Europeu, i malgrat que exigeixen que la gestió de la migració sigui una qüestió europea, advoquen per retallar el pressupost comunitari.
El grillisme continua sent un laboratori polític, fruit del desconcert que afecta la societat italiana. La seva inexperència no els penalitza perquè els fa diferents a tots els altres representants de partits en descomposició. El moviment es queda i creix mentre Beppe Grillo pren distància de la seva criatura.
Els escenaris de la negociació política a Itàlia són incerts i fragmentats però, des de fa un mes, el 5 Estrelles ja no pot ser considerat només un experiment populista. “Ha arribat el moment de «domesticar» el 5 Estrelles”, diu el politòleg italià Gianfranco Pasquino, antic senador de l’esquerra. El moviment de protesta vol assumir el govern i a Brussel·les es miren amb neguit l’espectacle de transformisme que arriba d’Itàlia.
