Doble quarantena obligatòria per viatjar a l'illa de Robinson Crusoe

És un dels pocs territoris de Xile lliures de coronavirus

Més de 660 quilòmetres en línia recta separen la costa xilena de Valparaíso de l’illa de Robinson Crusoe. La distància amb el continent, on l'epidèmia fa estralls, i una certa reserva del turisme massiu que visita Xile l'han convertit en un dels pocs territoris del país lliures de coronavirus. L’accés a l’illa, que forma part de l’arxipèlag Juan Fernández, on viuen poc més de 1.000 persones, està tancat des del 16 de març, quan Xile va passar a la fase 4 i va tancar fronteres. Des d’aleshores els seus habitants viuen amb la respiració continguda, extremant mesures sanitàries i encreuant els dits perquè no falli cap dels protocols per frenar l’entrada del covid-19.

Una cadena d'errors i rectificacions accelera el brot de covid-19 a Xile

“Si ens arriba el virus seria catastròfic!”, exclama el regidor municipal Julio Manuel Chamorro. “No tenim infraestructura de salut per atendre ni un sol cas greu”, afegeix. El centre d’atenció primària de l’illa disposa d’un sol metge i un respirador no invasiu, és a dir, no apte per a pacients crítics. Tampoc compta amb material per fer tests: “Si hi hagués un cas sospitós, hauríem d’enviar la persona al continent a fer-se la PCR”, assegura. “Un contagi produiria un daltabaix, perquè el poble és molt petit, tenim una població envellida i molts pateixen malalties de base com diabetis o hipertensió”, precisa.

“Intentem seguir la vida amb certa normalitat, però ara estem en ple procés de retorn de 100 illencs que són al continent i volen tornar a casa”, explica Chamorro. Abans de pujar a l’avió hauran de passar una quarantena preventiva de 15 dies en una residència estudiantil a Valparaíso –comenta–, regió a la qual pertany administrativament el territori insular. Un cop arribats a Robinson Crusoe, hauran de sotmetre's a una segona quarantena als seus domicilis. De moment, 23 persones ja han passat per aquest procés i han complert, sense ensurts, els 15 dies del segon confinament. Una vintena més esperen viatjar a l'illa en els pròxims dies.

Economia devastada

El cop més dur de la pandèmia per als habitants de Juan Fernández és l’impacte econòmic. El 80% de la població viu de manera directa o indirecta de la pesca de llagosta, que s’exporta en un 95% al mercat xinès. “Al desembre van prohibir l'entrada de tots els productes vius perquè no sabien d’on provenia el virus, i això ens ha perjudicat molt”, explica Daniel González, president del sindicat de pescadors de l’arxipèlag.

Molts pescadors van deixar de sortir a la mar, diu, perquè no tenien com vendre el marisc i se’ls acumulava. “El mercat nacional és molt petit i en altres països també hi havia molta incertesa”, apunta. Aquests mesos han arribat a tenir més de 20.000 unitats aturades. “Ha sigut una de les pitjors temporades de la dècada: no per falta de llagostes, sinó perquè no hi ha hagut venta”, reitera el pescador. Es queixa que tot i que el govern els ha promès ajudes, “encara no arriben” i desconfia del que puguin resoldre les autoritats a milers de quilòmetres de la seva realitat: “Nosaltres estem lluny i a Xile hi ha molta centralització”.

L'escalada de contagis de covid-19 posa l'Amèrica Llatina contra les cordes

La crisi sanitària ha tocat de ple el sector del turisme. L’illa explota la marca de la novel·la de Daniel Defoe i el personatge que la inspira, el mariner escocès Alexander Selkirk, que va sobreviure quatre anys en una illa deshabitada. El territori ha sigut declarat Reserva de la Biosfera de la Unesco, una categoria que potencia la seva oferta de turisme d'aventura. La pesca esportiva i les platges, ideals per fer submarinisme en ple Pacífic, també són atractius que ara han quedat sense sortida.

No funcionen bars, hotels ni restaurants, només alguns establiments ofereixen menjar per emportar-se, i personal de neteja, cuiners, tripulants i capitans de vaixell s'han quedat sense feina. “No sabem quan ho podrem tornar a recuperar”, lamenta González. Mentrestant, diu, els illencs intenten “viure tranquils” i “acostumar-se al que porti la nova normalitat”.