El discurs guanyador de la nació
Aquests dies Washington és una ciutat ocupada. Famílies, escolars i universitaris que baixen d'autocars vinguts de tot el país recorren incansables els camins que porten a la tomba de Kennedy i al memorial de Lincoln, i entre escultures de Calder, el pergamí de la Constitució, els dinosaures del Museu d'Història Natural i l'Apol·lo 11, arriben al Capitoli i descobreixen el piano de Gershwin en una de les sales de la Biblioteca del Congrés.
Washington és la Meca dels americans d'ordre, dels que miren la bandera i recorden el jurament de fidelitat que van aprendre a recitar cada matí abans de començar les lliçons. Gent sense mística, perquè els pares fundadors eren tipus cartesians que vivien sota la llum de la Il·lustració, però amb grans capitans que han fet totes les guerres contemporànies. Com si es tractés de pelegrinar-hi un cop a la vida, a Washington els americans que estalvien per pagar la universitat dels fills s'inclinen davant les pedres que sostenen la història de la nació.
Al cementiri d'Arlington els esperen 400.000 tombes, algunes de les quals acabades d'obrir per rebre els cossos que arriben de l'Afganistan. Arlington és la factura que paga sense pestanyejar un país que repeteix que la llibertat no és de franc, i és la tragèdia dels Kennedy que va començar fa cinquanta anys. Aquest novembre no es parlarà de res més.
A l'altra banda del riu, Lincoln, assegut, ha contemplat el somni de Luther King, les protestes contra la Guerra del Vietnam i la multitud que va assistir a la jura d'Obama el 2009. A les parets del temple que aixopluga Jefferson hi ha inscrita aquella proclamació que "tots els homes han estat creats iguals", de quan els esclaus encara no tenien categoria d'homes. I el passatge més esborronador de la de Declaració d'Independència, aquell que rumia en silenci un català amoïnat per la sort del seu país: "Ens prometem mútuament les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor".
Al Museu de l'Aire i de l'Espai, una pantalla gastada repeteix cada cinc minuts la veu del comandant Armstrong, crepitant a l'espai i anunciant al món: "Houston, l'Eagle ha aterrat". I gravat a la paret del memorial de Franklin D. Roosevelt hi ha la sentència amb què l'esperit podria esmorzar cada matí: "De l'únic que hem de tenir por és de la por mateixa".
Les pedres de Washington són el record del sacrifici que condueix a la victòria. Són una invitació a l'esperança basada en una barreja de la tossudesa d'un poble que viu per competir i odia perdre, més la religió nacional de l'excepcionalisme, un culte a l'autoestima beneïda per un Déu que aquests dies fa veure que és argentí, quan en realitat tothom sap que habita més al nord i ha deixat que imprimissin el seu nom en cada bitllet de dòlar. A diferència de Roma, on la dita assegura que es perd la fe, l'americà d'ordre se'n va de Washington més segur que mai de la seva identitat.
El discurs de la nació és un somriure amb les dents netes, entelat pels escèptics que es pregunten d'on sortiran els autocars que van a la capital quan desaparegui la classe mitjana, víctima de la desigualtat que s'ha disparat per culpa d'uns polítics que van a la seva.
Tornar a vèncer
Però Washington fa dubtar fins i tot els escèptics. Perquè malgrat la crisi, ensenya que de fet, i perdonin, els americans tornaran a lluitar, tornaran a sofrir i tornaran a vèncer. I vèncer de guanyar, no de sobreviure. Aquesta setmana l'americà-pelegrí s'ha topat amb les manifestacions a la porta del Tribunal Suprem, a favor i en contra del matrimoni per a tothom. Entre els que hi estan a favor, una parella heterosexual. Ell, negre, feia un petó al front d'ella, blanca. I tots dos sostenien un rètol que deia: "No fa gaire temps el nostre matrimoni era il·legal".
