RÚSSIA

Moren dues dones russes amb 128 i 129 anys al seu passaport

Les àvies van néixer al règim dels tsars i han viscut en tres segles

La longevitat del Caucas és un concepte molt popular a Rússia i mitificat pels habitants de la regió d’aquesta cadena muntanyosa que va del mar Caspi al Negre. Però alguna cosa de real hi deu haver en el tòpic perquè l’esperança de vida en aquesta regió és una mica superior a la mitjana de 73 anys a tot el país i s’han registrat força casos de persones molt longeves. A dues repúbliques del Caucas Nord -les que formen part de Rússia- s’han enterrat fa pocs dies les dues dones que fins ara es consideraven les més velles del país, tot i que per la manca de certificats de naixement és impossible saber-ne l’edat amb exactitud.

Nanu Xaoboi, de Kabardino-Balkària, des de fa dos anys estava inscrita al Llibre dels rècords de Rússia com la persona més gran del país, nascuda el 1890, la data que consta al passaport però establerta a través de records familiars. Al passaport de la txetxena Koku Istambulova hi constava la data de naixement el 1889, sense mes ni dia. Casualitats del destí, totes dues es van apagar els últims dies de gener després de viure, teòricament, en tres segles diferents. Van néixer a la Rússia tsarista en unes zones que s’havien resistit a la conquesta russa, de joves van veure el naixement de la Unió Soviètica i de velles el seu esfondrament i el naixement d’una nova Rússia.

Estimada per Putin

Nanu Xaoboi era de Zaiukovo, que en llengua local kabardina -la branca oriental de l’adigué- significa “la vall de les cireres salvatges”, un poble d’onze quilòmetres de llargada que s’estén en un congost prop de l’altiplà de Khara Khora. Molts periodistes havien visitat Xaoboi, que els últims quatre anys ja no era tan enraonadora i començava a tenir problemes de memòria i de visió. En una visita del 2017 del portal Eto Kavkaz, s’enorgullia de dir que Vladímir Putin se l’estimava perquè li enviava felicitacions i que havia rebut un televisor del cap de la república de Kabardino-Balkària.

Expliquen que no li agradava gaire parlar amb periodistes i que fins poc abans de morir tenia un posat presumit quan li feien fotos. Li agradava molt la gent, sobretot els més petits de la família, i es passava hores a la fresca asseguda en un banc. Recordava tota la vida treballant al kolhoz i a casa. Entre els 8 fills, els nets, besnets i rebesnets la Nanu té 67 descendents. No havia anat mai al metge però últimament es deixava aconsellar per un nebot metge de prendre alguns medicaments. Deia que no li feia mal res i que el treball físic no l’havia permès mai posar-se nerviosa. Segurament també tenia uns bons gens ja que la seva mare va morir als 116 anys. Se n’anava a dormir aviat i es llevava ben d’hora. No menjava gaire però no podia viure sense dolç i sense te. Fins fa pocs anys seguia el Ramadà i deia que li han passat coses bones a la vida perquè Al·là se l’estimava. Però també n’hi han passat de dolentes: va viure de ben a prop la Segona Guerra Mundial i ella mateixa va cavar fosses per enterrar-hi 12 persones.

Estava molt aficionada a un programa de televisió de felicitacions musicals que fins fa poc encara la feien ballar. També li agradava mirar notícies en llengua kabardina. No sabia quan va néixer però li agradava celebrar l’aniversari el 25 de maig perquè tot és verd, fresc i bonic.

Segons el Fons de Pensions de Rússia, però, la persona més gran del país era Koka Istambúlova, que vivia a Txetxènia amb el seu net a Lomaz-iurt, que en txetxè significa “poble sense muntanyes”. Li agradava rebre convidats, donar menjar a les gallines, escoltar música tradicional txetxena i religiosa i parlar de la seva infància que recordava que havia estat dura perquè tenia una àvia molt estricta. Per a la Koka el pitjor a la vida havia estat enterrar els seus tres fills. Fins gairebé el final de la seva vida feia les 5 pregàries establertes a l’islam i seguia el Ramadà.

Els txetxens van ser un dels pobles víctimes de les deportacions de Iósif Stalin i Koka va recordar sempre el tràgic 1944 perquè just després d’enterrar el pare els van deportar al Kazakhstan sense poder agafar les sabates més maques que va tenir mai i que no va poder estrenar. Al cap d’uns anys van poder tornar a la seva terra, que en vida d’ella encara viuria dues guerres més. Per a ella, el secret de la longevitat eren el treball físic i l’alimentació correcta, molts productes làctics i te amb farigola i el que trobava a faltar més de tot, era veure-hi.