AMÈRICA DEL SUD

La dreta recupera el poder al Palau de la Moneda de Xile

El ‘Berlusconi sud-americà’, Sebastián Piñera, és investit president

L’empresari conservador de 68 anys Sebastián Piñera torna a ocupar per segona vegada el Palau de la Moneda a Santiago de Xile quatre anys després d’haver-lo abandonat. I hi torna de la mateixa manera que fa vuit anys, quan per primera vegada va rebre la banda presidencial de mans de l’expresidenta socialista Michelle Bachelet a la seu del Congrés en una alternança de poder entre esquerra i dreta inèdita al país sud-americà.

El que també fa especial els traspassos presidencials a Xile és on tenen lloc: a la ciutat de Valparaíso, a la costa del Pacífic, a 120 quilòmetres de Santiago de Xile. I és que el Parlament xilè no està situat a la capital xilena. Fa vint-i-vuit anys es van voler descentralitzar -almenys físicament- els poders de l’estat, i d’aquí que Valparaíso sigui la capital del poder legislatiu, on el Congrés i el Senat celebren les sessions.

També és aquí on cada quatre anys totes les forces polítiques celebren l’arribada d’un nou cap d’estat amb una festa republicana. Durant un dia tots els polítics són xilens per damunt de tot, siguin del partit que siguin. Deixen de banda les seves rivalitats. L’acte de traspàs presidencial d’ahir va ser breu -només va durar cinc minuts- però va estar carregat de simbolisme: va acabar amb bona part dels mil convidats a la cerimònia cantant l’himne nacional de Xile. Després els 23 ministres que conformen el gabinet de la segona presidència de Sebastián Piñera van jurar el càrrec.

Promeses polítiques

Sebastián Piñera ha tornat al Palau de la Moneda amb una maleta carregada de promeses. Assegura que reactivarà l’economia del país, que, a parer seu, està estancada. També preveu crear 600.000 llocs de treball que siguin de qualitat, així com augmentar els sous dels treballadors. Però el primer que Piñera pretén fer com a president de Xile és fer marxa enrere i revisar les -emblemàtiques per al centreesquerra- reformes tributàries, educatives i laborals aprovades durant el govern de Bachelet.

El líder conservador, que ja va governar Xile entre el 2010 i el 2014, va guanyar còmodament el progressista Alejandro Guillier a la segona volta de les eleccions presidencials del mes de desembre. Va ser així que es va convertir en el setè mandatari escollit en democràcia, un cop acabada la dictadura militar del general Augusto Pinochet (1973-1990). Com a primer cap d’estat de la dreta expinochetista, Piñera no ho va tenir gens fàcil quan va ser escollit l’any 2010. Batejat amb el sobrenom de Berlusconi sud-americà per la seva fortuna, a Xile se’l recorda especialment per la manera com va fer front a les terribles conseqüències del terratrèmol de magnitud 8,8 en l’escala de Richter i al tsunami que van sacsejar el país l’any 2010: 156 persones van morir i 25 més van desaparèixer. I també per com va gestionar el rescat increïble en ple desert d’Atacama de 33 miners que van quedar atrapats a 700 metres de profunditat.

Gir conservador

L’arribada de Piñera a la presidència de Xile consolida el gir a la dreta de Sud-amèrica, encetat fa quatre anys. Seran socis seus a escala regional els també conservadors caps d’estat de l’Argentina, el Brasil, el Paraguai, el Perú i Colòmbia. Un fet a tenir en compte quan l’aïllada Veneçuela del president Nicolás Maduro s’acosta a unes qüestionades eleccions presidencials, considerades il·legals precisament pels seus veïns continentals conservadors.

Malgrat això, el traspàs presidencial d’ahir va començar amb crítiques. L’entrada principal del Parlament, a la ciutat de Valparaíso, per on van accedir els caps d’estat i de govern convidats, no disposava de cap rampa per a persones amb mobilitat reduïda. Això va generar malestar. El president de l’Equador, Lenín Moreno -que es desplaça en cadira de rodes des de l’any 1998 després de ser ferit amb un tret en un robatori-, i el rei emèrit d’Espanya, Joan Carles I -que caminava recolzant-se en un bastó i amb certes dificultats- van haver d’accedir al recinte parlamentari per la porta del darrere del Congrés.

Més continguts de