Un escenari conegut

Politòleg i professor de la UABLa primera volta de les eleccions presidencials a França aquest diumenge ha dibuixat un escenari inèdit i alhora conegut. Inèdit per a la història electoral de la Cinquena República, ja que mai hi havia hagut una segona volta presidencial sense cap candidat dels dos grans partits que han dominat l’escenari polític francès de les últimes dècades. Però tanmateix el cas francès s’assembla poderosament a moltes de les eleccions que s’han anat celebrant en els últims anys, en llocs tan diversos com Holanda, Espanya o els Estats Units.

El guió és sempre el mateix: l’electorat abandona les forces que fins avui mateix han definit la vida política i opta o bé per forces noves d’aparició recent (Emmanuel Macron) o bé per partits amb història però que mai no han tingut posicions de govern, i que se situen als extrems de l’arc ideològic. És una tendència global. Els equilibris de forces que s’han mantingut estables durant trenta o quaranta anys salten pels aires amb gran estrèpit, amb moviments de vot de dimensions gegantines, resseguint la nova dinàmica apareguda arran de la crisi financera internacional: el conflicte entre els representants de l’establishment i els seus rivals.

La base de tot plegat és el sorgiment i consolidació en els electorats de la idea que els partits tradicionalment dominants no saben (o no volen) donar resposta a la situació creada per la crisi. Aquesta tensió, covada en els últims anys, esclata en forma de vot protesta antisistema. És la base sobre la que s’alça Trump, Podem o el Brexit. Una part substancial de l’electorat busca respostes fora dels marges que han definit l’ statu quo.

La pèrdua de Fillon

Els grans perdedors són els partits grans, que veuen afeblir-se el seu suport de manera brusca. Aquest diumenge, els gaullistes de Fillon han perdut 2,5 milions de vots respecte del resultat de Sarkozy de fa cinc anys. La pitjor part, però, se l’han endut els socialistes, que han pagat els cinc anys de govern i la competència a esquerra i dreta. El socialista Bennoît Hamon només ha pogut mantenir dos milions i escaig dels deu milions de vots d’Hollande. O el que és el mateix, n’ha perdut vuit. Aparentment, cinc han fugit cap a la nova candidatura de Macron, tres cap a l’esquerra de Mélenchon.

No és estrany que siguin els socialistes els que s’enduen la pitjor part de les pèrdues. Ja va passar a Espanya, i a Holanda recentment. Els governs socialdemòcrates europeus han pagat el fet d’haver aplicat polítiques que no s’ajusten als idearis que diuen propugnar. Als conservadors això no els passa tanta factura.

El resultat d’aquesta primera volta deixa la disputa per la presidència entre Le Pen i Macron. Dos outsiders, com mana el cànon de la nova política (ja va passar a les presidencials d’Àustria fa poc). Le Pen, una veterana, líder d’un partit maleït que ha aconseguit capturar el suport majoritari entre els empleats i els obrers, amb un discurs que combina el nacionalisme, el proteccionisme, l’antieuropeisme i una dosi gens menyspreable de retòrica socialitzant. Davant seu, Macron, un candidat sense partit, que es presenta com l’opció antiestablishment tot i tenir el suport de tot l’establishment, i que proposa als electors una revolució en les anquilosades estructures de l’estat francès.

Avantatge per al liberal

La clau de la segona volta, que comença amb un gran avantatge per a Macron, la tindrà la seva capacitat per mobilitzar i sostenir un electorat que en part no respon a les dinàmiques a què estàvem acostumats. Aquesta és la clau profunda que explica en bona mesura els canvis observats en pràcticament totes les democràcies. L’aparició d’un elector nou, crescut en els últims cinquanta anys, que no ha viscut ni els “trenta gloriosos” ni els debats intel·lectuals de la generació dels seixanta. És un elector que no té fidelitat a cap partit i que ha viscut l’ensorrament de les seves expectatives vitals amb la crisi financera. Cínic, individualista i terriblement volàtil. El motor que impulsa el nou escenari.

Les legislatives o el risc d’una cohabitació difícil

Mobilització electoral

Tradicionalment, la base electoral de la dreta és molt lleial i està altament mobilitzada. És el cas del Front Nacional, on es calcula que nou de cada deu votants aniran a votar i ho faran per una papereta de Marine Le Pen. Per contra, Emmanuel Macron, amb una formació nova de trinca, no compta amb un electorat propi i haurà de confiar en les crides de la resta de formacions a aïllar la ultradretana. Això pot jugar-li en contra i que els electors es quedin a casa pensant que ho té tot de cara.

Intenció de vot

En aquesta segona volta Macron lidera les primeres enquestes d’intenció de vot, amb un 62%, enfront del 38% que aconseguiria Le Pen. La bossa de nous vots provindrien, per aquest ordre, dels votants del socialista Benoît Hamon, de Jean-Luc Mélenchon i de François Fillon.

La tria de l’esquerra

Les esquerres han perdut sis milions de votants en aquestes eleccions respecte al 2012 -la majoria en favor d’Emmanuel Macron, que s’ha endut molts vots del partit socialista-. Fa cinc anys dues terceres parts dels votants d’esquerres van escollir François Hollande. Enguany, el candidat de l’esquerra ha sigut l’ insubmís Jean-Luc Mélenchon.

Eleccions legislatives

Al juny, França va a eleccions legislatives, amb un escenari polític trasbalsat. Els socialistes hi concorren amb unes sigles sense valor electoral, mentre que els conservadors hauran de buscar un cap de cartell nou per la retirada de Fillon. La incògnita és saber què farà Macron, un candidat amb tirada però que no té partit -En Marxa és un moviment- que si vol entrar a l’Assemblea haurà de fer mans i mànigues per trobar candidats o negociar amb altres formacions. La cohabitació entre el cap d’estat -Macron o Le Pen- i el possible primer ministre es presenta, en tot cas, força complicada.