Com les escoles alimenten el conflicte entre àrabs i israelians

JerusalemLa Galit, una dona de Jerusalem, ha enviat les seves dues filles a una escola no convencional, on s’ensenya seguint un programa que no inclou els llibres de text de la xarxa d’escoles públiques d’Israel. La Galit explica la seva decisió dient que no volia exposar les seves filles a l’atmosfera predominant a les escoles oficials.

“Sempre hi ha hagut llibres que consideraven que els jueus són els bons i els àrabs són els dolents, però en els últims anys aquesta tendència s’ha exagerat. Ara no és estrany que els nens tornin de l’escola amb llibres religiosos de Habad [una organització jueva ultraortodoxa] o que els llibres de text tinguin una acusada tendència leumani [nacionalista] -explica la Galit-. És per això que no he portat les meves filles a aquesta escola”.

El tema de l’ensenyament és un dels més polèmics del conflicte entre Israel i els palestins, i se’n parla sovint, especialment entre els polítics israelians de la dreta, que cada dia són més decisius a l’hora de governar, i que diuen que els llibres de text palestins tenen de vegades elements antisemites, una acusació que rebutgen els palestins.

Un dels estudis més amplis, que s’ha fet durant tres anys (2009-2012), sobre els llibres de text palestins, i que els experts consideren força equilibrat, recull només sis incidències -en 9.964 pàgines- en les quals es pot considerar que hi ha una demonització o una descripció negativa dels israelians o jueus. Israel ha rebutjat aquest estudi i diu què això passa amb més freqüència.

Pel que fa als textos de les escoles israelianes, els palestins també han denunciat sovint una demonització i una falta de sensibilitat per l’ocupació. Per exemple, el concepte de Nakba (catàstrofe) va ser introduït pel partit laborista l’any 2007 en els llibres de text israelians, però poc després va ser suprimit i el primer ministre, Benjamin Netanyahu, va dir que la Nakba (que fa referència a l’expulsió dels palestins durant la guerra del 1948) era “propaganda contra Israel”.

L’estudi més ampli que s’ha fet sobre els llibres de text israelians és el de Nurit Peled-Elhanan, professora de llengua i educació a la Universitat Hebrea de Jerusalem. Com a conseqüència de la seva investigació, sovint se l’ha assenyalat com a enemiga d’Israel o se l’ha acusat d’“antisionista”. Una de les conclusions de l’estudi és que als llibres mai es parla de palestins, excepte en el cas que apareguin vinculats al terrorisme.

Normalment són àrabs que apareixen relacionats amb camells o vestits a l’estil d’Alí Babà, i sovint són criminals, gent que no paga els impostos, que no està a favor del desenvolupament, són primitius o terroristes. “Mai són metges, mestres o enginyers”, ha escrit Peled-Elhanan. I afegeix que, després d’haver revisat centenars de llibres de text israelians, mai ha trobat un palestí que sigui presentat com una persona convencional.

Segons la seva opinió, els textos que estudien els alumnes israelians jueus a les seves escoles permeten entendre com és possible que més endavant, a l’exèrcit, vestits amb uniforme, es comportin com a “monstres” amb els palestins. L’estudi Palestine in school books: Ideology and propaganda in education [Palestina als llibres de text: ideologia i propaganda a l’educació] conté les claus que expliquen el comportament dels joves quan esdevenen soldats.

Peled-Elhanan també ha analitzat els llibres escolars palestins, i subratlla que aquests llibres sempre estableixen una diferència clara entre sionistes i jueus. Els llibres de text palestins “van contra els sionistes i mai contra els jueus”, destaca. Una filla de la professora, la Smadar, de 13 anys, va morir en un atemptat suïcida palestí l’any 1997, quan estava comprant a Jerusalem.

La controvèrsia no es limita a les escoles primàries i als instituts secundaris israelians, sinó que també arriba a les universitats, especialment aquests dies que ha transcendit la redacció d’un “codi ètic” per als professors universitaris d’Israel fet pel catedràtic de filosofia Asa Kasher a petició del ministre d’Educació, Naftali Bennett.

El nou codi prohibeix als ensenyants expressar idees polítiques a les aules. Bennett ha justificat que el nou document s’inspira en un conegut codi nord-americà que va ser aprovat fa més d’un segle i que després va ser revisat.

Amb tot, el document del professor Kasher ha aixecat una considerable polseguera en els àmbits de l’esquerra israeliana, però també hi ha hagut veus en la dreta en la mateixa línia, com la del president de l’Estat d’Israel, Reuven Rivlin, que ha demanat que es respecti la llibertat acadèmica.

Recentment el ministeri d’Educació ha qüestionat l’ensenyament de la teoria de l’evolució de Darwin perquè entra en conflicte amb la narrativa de la Creació que hi ha a la Bíblia, que diu que Déu va crear les persones a la seva imatge.

El 2010 el Consell per a l’Educació Universitària (CEU) d’Israel ja va advertir que havia de “rebutjar-se qualsevol intent de polititzar l’acadèmia”. “Hem d’evitar una situació en la qual els estudiants o els professors pateixin rebuig, se’ls silenciï, se’ls exclogui o siguin sotmesos a prejudici a causa de les seves característiques personals o els seus punts de vista, incloses les seves opinions polítiques”, deia el CEU.

Ofer Cassif, professor de ciències polítiques a la Universitat Hebrea, opina que el document del professor Kasher és perillós. “Ara el govern pot decidir què diran els professors a les seves classes i a les seves publicacions. En teoria, en una democràcia el govern no pot marcar les regles de l’acadèmia”, argumenta.

“El document també dona una definició d’ activitat política : les coses de consens no són polítiques, mentre que els aspectes que no pertanyen al consens, sí -detalla el docent-. És molt greu. A partir d’ara els professors no podran dir que estan en contra de les colònies jueves als territoris ocupats”, conclou.