Una guerra per acabar amb el jihadisme?

Barcelona“França està en guerra”. El president francès, François Hollande, ho va proclamar dilluns a Versalles en el discurs solemne davant de l’Assemblea Nacional i el Senat. Feia només 72 hores que l’Estat Islàmic (EI) havia colpejat la capital francesa amb uns atacs macabres que van deixar 130 morts i centenars de ferits. Hollande va prometre una resposta “despietada” contra aquests “actes de guerra” comesos per un “exèrcit jihadista” i va ordenar incrementar els bombardejos de França a Síria i l’Iraq per “destruir” l’EI.

La dialèctica de la guerra s’imposa a França. Fins i tot l’estat d’emergència -que estarà vigent durant tres mesos- recorda l’excepcionalitat del moment que viu el país. A molta distància, però, l’ombra de la “guerra contra el terrorisme” que va llançar el president dels EUA, George W. Bush, després de l’11-S, plana sobre Europa.

Estem en guerra? ¿És així com es derroten els jihadistes de l’EI? “Ni França ni Europa no estan en guerra, n’hi ha una al Pròxim Orient i Europa lliura la batalla allà, lluny del continent”, analitza Tica Font, directora de l’Institut Català Internacional per la Pau, en una trobada al Cidob. “Quan Hollande diu que França està en guerra el que fa és donar legitimitat a l’EI, ho situa en el terreny del «tu m’ataques, jo t’ataco». De fet, em sembla que ho fa amb la perspectiva de recuperar certa popularitat”, opina Font.

No a un nou 11-S

“Repetir la guerra contra el terrorisme post 11-S en les seves dimensions interna i externa seria un gran error”, reflexiona Cornelius Adebahr, investigador del Carnegie Europe, en una opinió publicada aquesta setmana. “Bush va prometre que els EUA guanyarien aquesta guerra. Que derrotarien Al-Qaida, l’aixafarien, que aniquilarien el jihadisme. I ja sabem el que ha passat a l’Afganistan i l’Iraq. Si hi havia una guerra, els EUA no l’han guanyat. Quinze anys després el terrorisme islamista és més fort que mai. Els parisencs ho acaben de comprovar”, deia fa uns dies a l’editorial el diari Le Monde.

Però per plantar cara a l’Estat Islàmic és difícil no pensar a contenir per la força aquesta organització terrorista dins del territori que controla entre Síria i l’Iraq. La qüestió és que 14 mesos d’intervenció de la coalició militar liderada pels EUA no han servit per reduir la capacitat fustigadora de l’EI dins i fora de Síria. Què falla, doncs? Entre molts altres factors: la falta d’unitat en el front diplomàtic mundial i la d’un horitzó polític consensuat per a Síria. Dues condicions que l’entrada de Rússia en el conflicte encara han complicat més.

És difícil no pensar a intervenir

“Que la solució militar a Síria no és pertinent és difícil no pensar-ho, però cal més coordinació en l’àmbit polític i diplomàtic”, raona Lurdes Vidal, des de l’IEMed. Aquesta analista també alerta contra la temptació -especialment després dels brutals atemptats de París- de desplegar tropes estrangeres sobre el terreny a Síria: “Seria explosiu, en un territori tan complex i enrarit”.

“A mi no em sembla tan essencial definir si estem en guerra o no, com la resposta que es dóna als atemptats. Ens equivocarem si en donem una de ràpida i contundent, ja que així no resoldrem els problemes de fons”, apunta Jordi Armadans, director de Fundipau, que demana treballar més sobre les causes i el context d’un conflicte sense perspectiva com el de Síria. “A vegades ens pensem que el món és una bassa d’oli i ens sorprenem quan passa un fet tan lamentable com aquest, obra d’uns fanàtics. Però el món està ple de desigualtats, de frustracions, de ressentiments, de conflictes enquistats als quals no podem girar la vista”, demana el director de Fundipau.

Apel·lar, i declarar-se en guerra, també té més impacte portes endins d’Europa: “Parlar d’estat de guerra o de guerra civil a França, després d’aquests atacs, és l’elecció més tòxica que es pot fer, ja que transmet a la comunitat musulmana la impressió que ells formen part del terror i el fanatisme”, escriu la periodista francesa Natalie Nougayrede al diari The Guardian.

És clau evitar una sobrereacció dels governs occidentals i segrestar l’estat de dret, encara que sigui temporalment, ja que és justament el que persegueix l’EI. Com també ho és no fixar-se com a meta la destrucció d’aquesta organització terrorista. D’entrada perquè les dues lògiques catalitzen el reclutament de nous jihadistes. Però també pel simple fet que si es destruís l’EI “l’endemà mateix sorgiria una organització semblant”, conclou Jordi Armadans.