L’exili xilè a Cuba: una història d’acollida i solidaritat
La resistència a la junta militar de Pinochet s’organitzava a l’illa
L’havanaAls carrers de l’Havana és fàcil coincidir amb excombatents del Front Polisario, tupamaros de l’Uruguai, etarres o antics membres d’alguna altra guerrilla llatinoamericana sense èxit que arribaven a Cuba buscant refugi. Fidel Castro va ser un defensor de les causes perdudes. Intencionadament o no, la Cuba revolucionària gairebé sempre era aliada dels bàndols perdedors de tots els conflictes al món. Després del cop d’estat de Pinochet l’11 de setembre del 1973, l’illa es va omplir de milers de xilens que fugien de la dictadura. La solidaritat cubana va ser encara més intensa. Tot i discrepar-hi, Castro havia apostat molt per la via democràtica cap al socialisme d’Allende i el país caribeny va formar una aliança estratègica amb el seu govern.
A diferència de l’exili a Suècia, on també va ser molt destacada l’arribada de xilens per la implicació del socialdemòcrata Olof Palme, a Cuba hi van arribar persones que havien tingut un paper destacat com a dirigents de la Unitat Popular. A l’illa s’hi va instal·lar una part important de la família d’Allende, entre els quals Beatriz Allende, Tati, la filla revolucionària del president.
Al país caribeny es va crear el Comitè de Solidaritat amb Xile, en què els polítics exiliats -amb suport local- intentaven coordinar una possible resistència interior a la junta militar de Pinochet. La diàspora xilena es va centrar principalment en Suècia, Mèxic, Algèria i Cuba, però només va ser en aquesta última on es va permetre fer política als expatriats.
L’acollida cubana també va destacar pel seu tracte a les famílies i als nens. Moltes van ser agrupades al barri d’Alamar, a l’Havana, per evitar la seva disgregació. Veïns de la zona expliquen que estaven concentrats en uns edificis i que a la majoria de cases només hi havia dones i nens. Segurament perquè molts dels marits havien patit la persecució.
La filla de l’amant d’Allende
El 1974 es va crear l’Escuela Primaria Solidaridad con Chile per als nens dels exiliats. A aquesta escola hi va assistir Carola Rau, filla de Miria Contreras, més coneguda com la Payita, secretària personal i amant d’Allende. Rau explica que a l’escola es van formar com qualsevol altre nen cubà, ja que fins i tot havien de vestir el tradicional uniforme d’escola del país. Destaca que els nens van rebre formació en la Revolució Cubana i el marxisme, però que al centre tenien molt en compte el seu origen perquè també els van ensenyar la història del seu país, així com cançons populars i altres característiques culturals com la música.
Com molts dels nens xilens que van arribar a Cuba, Rau viu a l’Havana tot i que va a Xile de tant en tant. Se sent tant xilena com cubana però explica que ja té muntada la seva vida a l’Havana. Va fundar una empresa xilena d’importació amb seu principal a Cuba.
Al govern d’Allende hi havia dos germans valencians, els únics estrangers del seu gabinet. Joan Garcés era l’assessor polític del president després que viatgés al país als 60 per entrevistar-se amb el llavors senador Allende per a la seva tesi doctoral. El seu germà Vicent va seguir els seus passos per treballar en la implantació de la reforma agrària.
Joan Garcés era amb Allende al Palau de la Moneda quan va ser bombardejat i s’hi va quedar fins que el president el va obligar a marxar amb la missió d’explicar la història i que es jutgés els culpables. Després d’un pas fugaç per València ple de complicacions, els dos germans van viatjar a Cuba per incorporar-se al Comitè de Solidaritat i intentar organitzar la resistència. Vicent Garcés destaca “l’enorme solidaritat” mostrada pel poble cubà en aquell moment i el fort vincle que tenien Castro i Allende.
Un cop ja no hi havia esperança, van tornar a casa. Vicent Garcés va entrar en política després de la Transició i va arribar a ser diputat del Parlament Europeu pel PSOE, i ha tornat a visitar Xile diverses vegades, mentre que el seu germà Joan, tot i mantenir un “estretíssim” lligam amb el país, no hi ha tornat. Ell és l’advocat responsable de la detenció de Pinochet a Londres el 1998.
