Fer la fila, fregar els lavabos i no plorar

TexasPorta’t bé. No seguis a terra. No comparteixis el menjar. És millor que no ploris, si ho fas podria afectar el teu cas. Els llums s’apaguen a les nou del vespre i s’encenen a l’alba, i llavors has de fer-te el llit seguint les instruccions enganxades a la paret, pas per pas. Netejar bé el bany, sobretot la pica i el vàter, i fregar-lo. Després és l’hora de fer la fila per caminar cap a l’esmorzar.

“Calia formar-se per a tot”, recorda la Leticia, una nena de Guatemala. Petita, prima i amb una llarga cabellera negra, la Leticia va ser separada de la seva mare després de creuar la frontera per entrar als Estats Units de manera il·legal a finals de maig. La van enviar a un refugi al sud de Texas, una de les més de cent instal·lacions de detenció contractades pel govern nord-americà per a nens migrants a tot el país, que són una tosca barreja d’internat, guarderia diürna i presó de seguretat mitjana. Estan reservades per a nens com la Leticia, de 12 anys, i el seu germà, Walter, de 10.

La llista del que no s’ha de fer als centres inclou no tocar altres nens, ni que sigui el teu germanet. La Leticia esperava poder-li fer al seu germà petit una abraçada de consol, però li “van dir que no podia tocar-lo”.

En resposta a les protestes internacionals, el president Donald Trump va emetre una ordre executiva que va posar fi a la pràctica que el seu govern havia començar a aplicar de forma generalitzada a principis de maig de separar per la força els nens dels pares migrants que entraven il·legalment als EUA. Amb aquesta política de tolerància zero a la immigració, milers de nens van ser enviats a instal·lacions sovint a milers de quilòmetres d’on els seus pares van acabar detinguts, tot esperant ser processats penalment.

La meitat encara en custòdia

Per complir amb una ordre judicial, el govern ha retornat poc més de la meitat dels 103 nens menors de 5 anys als seus pares migrants, al·legant que la resta han de seguir sota custòdia per seguretat dels nens. El pròxim 26 de juliol acaba el termini judicial per retornar 2.551 nens més grans de 5 anys als seus pares i el govern només n’ha retornat 364.

Més de 2.800 menors –alguns separats dels seus pares, altres classificats a la frontera com a “menors no acompanyats”– romanen en aquestes instal·lacions, on les atmosferes varien molt. Es pot enviar un nen a un refugi per a joves a Nova York de 13 hectàrees, amb taules per menjar a l’aire lliure, camps esportius i fins i tot una piscina. “Com un campament d’estiu”, va dir el representant demòcrata de Nova York, Eliot L. Engel, que el va visitar fa poc. O el nen pot acabar en un motel adaptat, situat en un descuidat carrer d’Arizona ple de botigues de descomptes, gasolineres i hotels barats.

Però tots els centres comparteixen alguns elements, ja es trobin al nord d’Illinois o al sud de Texas: les nombroses regles, els estrictes horaris per llevar-se i anar-se’n a dormir o les moltes hores de classe al dia, que poden incloure un curs sobre les lleis nord-americanes, tot i que no necessàriament les que han conduït al seu empresonament. El que, sobretot, comparteixen aquestes instal·lacions és un sentiment col·lectiu de dolorosa incertesa: un munt de nens reunits sota un mateix sostre que no tenen ni idea de si tornaran a veure els seus pares.

Des del refugi al sud de Texas, la Leticia va escriure cartes a la seva mare, que estava detinguda a Arizona, per dir-li com la trobava a faltar. Va guardar les cartes en una carpeta per al dia que es tornés a reunir amb ella, un fet que encara no s’havia produït aquesta setmana.

El Diego Magalhães, un nen brasiler, va passar 43 dies en un centre a Chicago després de ser separat de la seva mare, Sirley Paixao, en creuar la frontera a finals de maig. No va plorar, tal com li va prometre a la seva mare en separar-se. I se sentia orgullós d’això. Té 10 anys.

La primera nit va dormir a terra en un centre de processament amb altres nens; l’endemà va pujar a un avió. “Vaig pensar que em portaven amb la meva mare”, diu. Estava equivocat. Un cop a Chicago, li van donar roba neta semblant a un uniforme: samarretes, dos pantalons curts, una dessuadora, calçotets i alguns articles per a higiene personal. Després se li va assignar una habitació amb altres nens: Diego, de 9 anys, i Leonardo, de 10, tots dos del Brasil. Immediatament, els tres nens es van fer amics. Anaven a classes junts, jugaven molt a futbol i es van guanyar el títol de “germans grans” per ser un bon exemple per als nens més petits que ells. Els van premiar amb el privilegi de jugar amb videojocs.

Hi havia regles. No es pot tocar els altres. No es pot córrer. Llevar-se a les 6.30 entre setmana.El personal del centre feia soroll fins que tots s’aixecaven del llit. “Havies de netejar el bany”, diu el Diego, que va mantenir la calma, en part perquè li havia promès a la seva mare. La setmana passada, un jutge federal de Chicago va ordenar reunir el Diego amb la seva família. Abans de marxar, va acomiadar-se del Leonardo. “Ens vam dir: «Adéu, bona sort, que et vagi bé»”, recorda. Però, en compliment de les normes, no es van poder abraçar.