Bush 41, el president pragmàtic

Nova YorkCom els bons reserves, el pas del temps ha millorat la imatge de George Herbert Walker Bush, a qui els electors van expulsar de la Casa Blanca després d’un únic mandat, castigat per la recessió econòmica i l'eslògan del seu rival, Bill Clinton, “És l’economia, estúpid!”, i menyspreat per trencar la famosa promesa “Llegiu els meus llavis: no hi haurà més impostos”.

Anys després ha guanyat punts revisitar la seva figura, i es valora que va tenir mà ferma en moments de gran inestabilitat política mundial. En definitiva, si el seu predecessor, el carismàtic Ronald Reagan, ha passat a la història com qui va derrotar el comunisme, amb aquella famosa frase, “Sr. Gorbatxov, tiri a terra el mur”, qui va haver de gestionar la caiguda del mur, la descomposició de la Unió Soviètica i la inestabilitat a tota l’Europa de l’Est va ser George Bush pare. Qui va haver de reaccionar a la invasió de l’Iraq també va ser ell.

Són les constatacions que porten el seu biògraf, Jon Meacham, a escriure al pròleg del seu llibre que Bush va promoure el compromís com a element necessari de la vida pública, va pactar amb els seus enemics polítics mesures legislatives importants i va estar disposat a trencar amb les bases del seu propi partit quan va creure que tenia raó “fos quin fos" el preu que li tocaria pagar.

Bush, nascut i criat envoltat de privilegis, va convertir-se en heroi de guerra als 18 anys, en milionari als 40 i en president dels Estats Units als 65. Una carrera esplèndida, només enfosquida pel fracàs de la reelecció. Era l’últim dels presidents de la generació de la Segona Guerra Mundial, una guerra en què va participar com a pilot de combat al Pacífic en 58 missions de combat.

Vist sempre com un pragmàtic i moderat, generava desconfiança entre les bases republicanes, molt més radicals. El mateix Ronald Reagan va dubtar fins a l’últim minut abans de proposar-li que es convertís en el seu candidat a vicepresident. Després de dos mandats al costat de Reagan, va llançar-se a la cursa per la presidència i va pronunciar la famosa promesa “Llegiu els meus llavis: no hi haurà més impostos”. Quan ja a la Casa Blanca, pressionat per un Congrés en mans demòcrates, va trencar la promesa i els va apujar, va marcar el divorci definitiu amb l’ala radical del partit. No l'hi perdonarien mai.

“Llegiu els meus llavis…” és una de les poques frases cèlebres que es recorden de Bush pare, un president que va semblar sempre cohibit per l’oratòria resplendent de Ronald Reagan. El Reagan brillant i amb visió de futur contrastava amb el Bush de formes més apagades i centrat en el curt termini. A la biografia de Jon Meacham, Bush confessa sentir-se “com un Astèrix… perdut entre la glòria de Reagan –monuments, trompetes, el gran heroi– i les tribulacions dels seus fills”.

Poca visió de futur

Sempre se li va criticar la falta de visió de futur, percebuda com un dels seus dèficits. Una de les anècdotes que els seus crítics explotaven era el comentari que va fer a un amic que li recomanava reflexionar sobre on volia portar el país. "Ah, the vision thing!" [La cosa de la visió], va respondre un Bush exasperat. L’anècdota, relatada el 1987 en un article al 'Time', va quedar associada per sempre més a la figura de Bush pare.

A Bush li va tocar gestionar l’enfonsament de la Unió Soviètica, però el que li va donar la reputació de líder mundial no va ser tant la diplomàcia amb Mikhaïl Gorbatxov com la resposta a la invasió de Kuwait per part de Saddam Hussein el 1990. La seva contundent reacció, amb una primera Guerra del Golf que va forçar Saddam a acceptar les peticions de les Nacions Unides, va disparar la seva popularitat fins a tocar el 90%. Però la reputació en política és volàtil. A les eleccions del 1992, amb un país tocat per la recessió, seria clarament derrotat per Bill Clinton.

Com a expresident, Bush pare sempre s’ha mantingut discret. El 41è president dels Estats Units va veure com un dels seus fills, George, li seguia els passos i també arribava a president, Bush 43, i com un altre, Jeb, ho intentava sense èxit. Una de les poques vegades que va trencar aquesta discreció va ser l’any passat, quan Bush pare va criticar la retòrica de Bush fill el 2002, que caracteritzava l'Iraq, l'Iran i Corea del Nord com "l’eix del mal", i va culpabilitzar Dick Cheney –secretari de Defensa amb ell, vicepresident amb el seu fill– com a inspirador d’aquella política extrema. Bush 41 sempre va ser un moderat.