Internacional 11/06/2016

El gran èxode dels nens marcats

La policia fronterera dels Estats Units multiplica el nombre de detencions de menors centreamericans

Marta Rodríguez
4 min
El gran èxode dels nens marcats

BarcelonaA l’Edgar, de 17 anys, la policia el va enxampar sense documentació a Oaxaca, l’estat on Mèxic s’uneix amb una franja de terra més estreta a l’Amèrica Central. Feia mesos que havia marxat d’Hondures i a través de Guatemala havia viatjat 1.500 quilòmetres lluny de casa. “Vaig marxar d’Hondures per problemes amb les bandes. Volien que m’hi unís i jo no volia”, va explicar el noi a Human Rights Watch, l’organització que ha investigat sobre el fenomen dels menors d’edat de l’Amèrica Central que emigren sols cap als Estats Units.

Frontera sud dels Estats Units

La història de l’Edgar es perd entre les 46.000 detencions de canalla sense documentació ni cap adult de referència de les quals va alertar el president Barack Obama, que va parlar de “crisi humanitària”. Una crisi que va agafar desprevingudes les autoritats nord-americanes, tot i que no es tracta de cap fenomen nou perquè, segons les xifres de la patrulla fronterera dels Estats Units, des del 2001 s’han detingut 180.000 menors. Molts arriben amb el nom o un número de telèfon escrit a la pell perquè si els troben els agents puguin localitzar la família. Són els anomenats nens marcats i, tot i que la majoria són preadolescents, recentment la patrulla va localitzar una nena de tan sols dos anys. La mare havia pagat 4.000 dòlars al coyote i havia confiat la seva filla a una “amiga de confiança” perquè travessés la frontera i la portés fins als Estats Units i així poder reagrupar la família.

Ni el ritme de deportacions, ni les ofensives policials, ni les campanyes dissuasives no han aturat l’èxode en aquesta regió cap al nord. Des del setembre del 2015 al març d’aquest any, ja són més de 27.000 els nens arrestats en arribar a territori nord-americà i les autoritats temen que en acabar l’any la xifra pugui disparar-se als 70.000, un 60% més que el mateix període anterior. L’administració Obama ha advertit que accelerarà els tràmits de deportació, fins i tot de menors.

El triangle violent

La majoria dels menors provenen de l’anomenat Triangle Nord de Centreamèrica: Hondures, el Salvador i Guatemala, tres dels països situats al capdamunt de les llistes de violència però que cauen als llocs més baixos en la classificació de condicions de vida. El còctel de violència desbordada i poques expectatives de futur està sent letal per a la regió, que es descapitalitza amb un flux constant d’emigrants i paga una elevada factura econòmica.

Segons el Banc Mundial, la contenció de la violència s’endú el 17,5% del producte interior brut d’Hondures, al 13,8% del del Savador i el 8,2% del total de Guatemala. A Espanya el capítol d’aquesta despesa es queda el 3%. Però, amb tot, l’esforç i les pèrdues d’inversions a la regió es demostren insuficients o estèrils. Dues o tres dècades després de la fi de les guerres civils que van assotar la zona, els estats arrosseguen una situació violenta i “paradoxalment no hi ha hagut pacificació perquè s’han disparat les taxes d’homicidis i ara hi ha més assassinats que durant els conflictes armats”, apunta Lily Muñoz, coordinadora regional de programes del Centre d’Investigació per a la Prevenció de la Violència a Centreamèrica (Ciprevica), amb seu a Ciutat de Guatemala.

Els països del Triangle són un “lloc de pas” en la ruta cap al nord, així com una atracció per al tràfic de tot tipus, com el d’armes i el narcotràfic, que alhora fan créixer altres negocis il·lícits, argumenta la responsable de Ciprevica. A més, continua aquesta analista, els governs democràtics no han sabut solucionar problemes “estructurals” heretats de dècades enrere, com “les desigualtats i la pobresa extrema, les dificultats d’accés a les terres o la construcció de macroprojectes hidroelèctrics” que causen milers i milers de desplaçaments per amenaces de mort. La violència té diferents focus: des dels grups que controlen el tràfic de drogues, d’armes o d’éssers humans, fins a l’excés de policies i altres forces de seguretat o les bandes juvenils, les maras, un diminutiu de marabunta, el títol d’una pel·lícula dels anys 60 sobre una plaga de formigues assassines. Eduard Vinyamata és especialista en conflictologia i apunta que aquestes bandes tenen un origen “solidari, grupal, d’aportar seguretat i feina” a la comunitat, valors que desvirtuen o enterren quan topen amb “estats fallits que no compleixen les seves obligacions de proporcionar seguretat ni mitjans de vida”.

Amb aquest panorama, als joves, assenyala, gairebé només els queden les alternatives d’emigrar o “establir miniestats dins de l’estat” amb regles pròpies.

Les maras s’introdueixen a la delinqüència amb l’extorsió a petits comerços d’àrees marginals on “ni la policia ni el camió dels bombers o el funcionari de correus volen entrar”, subratlla Lily Muñoz. Els que rebutgen la submissió a la banda, com el jove Edgar del principi, o els que no volen o senzillament no poden fer front als pagaments, són els grans candidats per acabar fent les maletes. És la professionalització del crim d’aquestes bandes, que s’aprofiten de la “corrupció legal” que practiquen molts dels cossos de seguretat, matisa Vinyamata. Des del Ciprevica s’apunta, a més, a la convivència total entre pandilleros i agents de seguretat privada, un sector que ha proliferat en els últims anys. “Hi ha qui és policia de dia i membre d’una banda a la tarda”, il·lustra el conflictòleg català.

Vinyamata apunta que l’error que, al seu parer, cometen els estats és que limiten l’estratègia a la “represàlia”, mentre que “la integració dels pandilleros a la societat” -una estratègia que es va intentar a Catalunya fa uns anys- ha “acabat amb les maras ” al Perú, matisa.

L’anomenada Aliança per a la Prosperitat del Triangle Nord també ha sigut un “fracàs”, assegura Muñoz, perquè els fons econòmics compromesos pels Estats Units per enfortir els tres països arriben amb retard i en menor quantitat, a part que “s’han escollit els municipis més turístics i pròspers” per destinar-hi les grans inversions i macroprojectes i s’han deixat les àrees rurals i més empobrides fora dels plans de promoció. La violència comporta emigració forçada però també, afegeix Vinyamata, “desmoralització i destrucció de la mínima ètica” de la societat colpejada per una violència que ve de totes bandes.

stats