09/09/2012

Els guanyadors són Eastwood i Clinton

3 min
Barack Obama a Florida, en una de les primeres gires de la campanya.

El Partit Republicà és com el pare que et castiga pel teu bé, i el partit demòcrata és com la mare que et cura els genolls pelats quan has caigut. Els assistents a una convenció republicana són blancs, grans i rics. Els demòcrates són blancs, negres i hispans i amb aspecte d'alliberat sindical que t'ensenya afortunat la funda de l'iPhone que hi havia a la bossa de benvinguda.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Si la por es mesura pel nombre de policies, els republicans tenen més por, probablement perquè tenen més poder econòmic. I si el poder es mesura per la quantitat de vestits jaqueta i collarets, els demòcrates no manen gaire. Per descomptat, hi ha milionaris californians com Bill i Melinda Gates, d'aquests que tenen fundacions que paguen beques i financen la ràdio pública, però van vestits amb pana i sabata plana. I mentre que els republicans no amaguen el seu desig de poder, els demòcrates, almenys en públic, encara senten la necessitat de guanyar-se l'autoritat amb una mica de pedagogia. Per pedagogia els republicans van entendre penjar un marcador on el dèficit públic dels Estats Units s'actualitzava a la velocitat de la llum.

Els demòcrates van cridar Bill Clinton. Amb la seva veu afònica i quatre bypass , el president Clinton (1993-2001) va pronunciar a Charlotte el millor discurs polític de tota la presidència d'Obama, Obama inclòs. Que encara no teniu feina? Vam estar a un pam de la depressió, o sigui que ni jo amb els meus superàvits ho hauria fet millor. ¿Que el nostre tendó d'Aquil·les és l'economia? Tres quarts d'hora d'economia, au. Tres quarts d'hora apel·lant a la raó amb un discurs càlid, mig llegit mig improvisat com ja ningú, ni Obama, s'atreveix a fer. Parlant més de nosaltres que d'ells, perquè els altres estan segrestats per una extrema dreta que odia Obama [sic], però són americans com nosaltres.

La majoria dels discursos de les convencions són més populistes. Michelle Obama i Ann Romney van competir per veure qui era més com els telespectadors, qui la va passar més magra quan eren joves estudiants i havien de rentar els plats a la pica del lavabo i viatjaven en cotxes tan rovellats que veien passar el terra per un forat al xassís.

Totes dues van prestar-se a donar credibilitat als seus marits, ni que fos a costa de paràgrafs que no escriuria ni el guionista de Javier Vázquez, com quan Michelle va explicar que Barack encara era aquell pare que s'aixecava a les nits a comprovar si les nenes respiraven al bressol. Per no parlar de Biden, autor de l'adhesiu " Ossama bin Laden is dead and General Motors is alive! " [Ossama bin Laden és mort i General Motors viu!], que acabarà sent la frase més recordada de la campanya.

Els demòcrates van fer pinya al voltant d'Obama amb més lleialtat i il·lusió que els republicans al voltant de Romney. A Tampa, alguns delegats com ara Chris Christie i Marco Rubio van postular-se més per al 2016 o el 2020 que no pas van enlairar el candidat del 2012. I Obama, tot i que el seu discurs va ser el tercer millor de la convenció (darrere de Clinton i Michelle), va vendre amb eficàcia la idea que el 6 de novembre hi ha una elecció entre el darwinisme i el Somni Americà.

Romney, en canvi, va fer una venda forçada de l'argument que mai hi ha hagut un home tan escaient com ell per a una situació tan desesperada com aquesta. Romney ven la idea del referèndum sobre Obama perquè sap que és més fàcil apel·lar al descontentament dels votants amb el president que seduir-los amb els seu escàs appeal personal.

A Tampa, Clint Eastwood va atacar Obama amb el seu monòleg de la cadira buida. A Charlotte, James Taylor li va cantar "You've got a friend ". Western contra folk. Banjo contra guitarra acústica. Pistola a la cartutxera contra pastís de poma per als nous veïns. Vermells contra blaus, "en una nació sota Déu, indivisible".

stats