Un guerrer maori al pub

Fa 150 anys, quan l’actual edifici del Thistle Inn va ser construït, el mar era just al costat. De fet, hi havia un petit moll on atracaven les barques, cosa que permetia als clients del pub més antic de Nova Zelanda entrar directament a l’edifici, després de pujar per un caminet de sorra, beure i tornar a la barca. Però la ciutat ha crescut tant, que ara la majoria de gent que s’atura al Thistle Inn ho fa camí de l’estació de tren, que s’aixeca just al costat, en terres guanyades al mar. El Thistle Inn, inaugurat el 1840 -va ser el segon local de Nova Zelanda a rebre permís per vendre alcohol-, ha vist com els temps moderns l’han allunyat del mar, ara a més de 300 metres. Però continua mantenint aquell aire de refugi de llops de mar que el converteix en un espai on tothom es pot sentir com a casa des del 1866, quan el primer local va cremar en un incendi i se’n va aixecar un de nou amb la fusta provinent de vaixells desballestats.

Flor d’Escòcia

Tot bon pub hauria de ser com aquest. Fotos antigues per recordar que generacions i generacions de persones l’han fet seu, i un sentiment indòmit que li ha permès sobreviure a l’especulació immobiliària i als canvis de lleis. El Thistle Inn el va fundar un escocès, William Couper, que en homenatge a la seva terra el va batejar amb el nom de la planta nacional escocesa, el card, una planta dura que arrela allà on fa fred i vent, amb la capacitat de florir i ser bonica quan toca. I Nova Zelanda, com Escòcia, és una terra preciosa, on els pubs són ben necessaris per amagar-se de les inclemències del temps.

Les Guerres dels Mosquets

Al pub s’explica que un dels clients més famosos que han passat per la seva barra va ser Te Rauparaha, un famós guerrer maori que hauria entrat al Thistle Inn quan encara existia el vell edifici, a inicis dels anys 40 del segle XIX. Te Rauparaha va tastar la cervesa, va fer una ganyota de desaprovació i va marxar sense pagar. Ningú va atrevir-se a demanar-li que pagués, ja que era ben temut i sobre la seva consciència hi pesaven milers de morts. Te Rauparaha, que impressionava pel seu físic i el seu rostre tatuat, havia fet fortuna en les maleïdes i encara poc conegudes Guerres dels Mosquets, en què més de 40.000 maoris van perdre la vida en batalles entre ells, quan les tribus locals, armades amb els mosquets que els venien els europeus, van abandonar les tradicionals tàctiques guerreres, obsessionades a conquerir terres i fer-se cada vegada més poderoses. Unes terres que líders com Te Rauparaha van vendre als britànics després de conquerir-les als seus enemics. Naturalment, quan els maoris que van guanyar poder es van adonar que els europeus n’aconseguirien el control, era massa tard. Te Rauparaha acabaria empresonat per les autoritats que van convertir Nova Zelanda en part de l’Imperi Britànic poc després de la seva visita al Thistle Inn, quan visitava les viles dels europeus per comprar armes i intentar entendre com pensaven aquells personatges estranys que es tancaven als pubs.

Rugbi i poesia

El Thistle Inn, que va estar a punt de tancar el 1927, quan les autoritats van multar el propietari, Cox Gordon, per aconseguir una llicència subornant un funcionari amb tabac, ha seguit servint a guerrers maoris. Especialment jugadors de rugbi, ja que els clubs de Wellington hi celebren els triomfs cantant les seves hakes, els balls tradicionals d’origen maori adoptats al rugbi neozelandès. De fet, la haka més famosa, anomenada Ka Mate, la va crear precisament Te Rauparaha. El pub també s’ha fet famós per ser el refugi de l’escriptora i poeta Katherine Mansfield, un dels grans noms de les lletres de Nova Zelanda, que hi va passar moltes hores escrivint en un racó sense fer cas del que deia la gent d’ella, ja que va protagonitzar més d’un escàndol sexual per voler decidir com viure la seva vida. Al pub sempre hi va trobar la porta oberta. Un cop s’hi entra, ningú et jutja si et pagues la beguda. No tothom pot marxar sense pagar, com Te Rauparaha.