La guerrilla anti-Brexit, a l’ombra de Churchill

LondresL’ex primer ministre britànic David Cameron (2010-2016) deu estar ben satisfet. Dos anys després de l’embolic que va desfermar amb el referèndum del Brexit que ningú li havia demanat -llevat dels radicals del seu partit i un líder xenòfob, no es va veure mai cap manifestació als carrers per votar sobre la UE-, les conseqüències encara s’arrosseguen. I no han fet més que començar.

Ahir les va arribar a patir Sir Winston Churchill. La seva estàtua de bronze presideix Parliament Square, la plaça on hi ha el palau de Westminster, i és allà on va decidir aplegar-se la guerrilla anti-Brexit, aquells que encara no tiren la tovallola i creuen que la decisió presa el 23 de juny del 2016 es pot revertir. De fet, entre les pancartes i eslògans dels aproximadament 100.000 manifestants que van recórrer l’artèria de Pall Mall fins a arribar a l’escenari des d’on s’impartia doctrina i es proclamava la nova fe, es podia llegir el terme reBrexal, una contracció de reversal of Brexit per,ras i curt, fer marxa enrere.

Després de la Segona Guerra Mundial, i quan ja l’havien desallotjat del poder, el 1946, durant un discurs a la Universitat de Zuric Churchill va parlar de la conveniència de crear uns Estats Units d’Europa, però no necessàriament perquè el Regne Unit en formés part. Les illes, sempre al marge, entre el continent i els Estats Units.

Era paradoxal assistir ahir, a l’ombra d’un Churchill ja etern, a les crides que els oradors feien perquè hi hagi una segona votació per decidir si els britànics donen o no el vistiplau a l’acord final al qual ha d’arribar presumptament el govern de Theresa May amb la Unió Europea. Hi van intervenir els sospitosos habituals: des de Gena Miller, l’empresària que va aconseguir portar el govern al Tribunal Suprem perquè fos el Parlament i no el govern qui invoqués l’article 50 dels tractats de la UE per començar el divorci, fins a Vincent Cable, el líder dels liberaldemòcrates, veterà de la política entestat a demostrar una evidència i un futurible: que, tal com el gestiona el govern de Theresa May, el Brexit és un caos, i que pot acabar en desastre.

Ahir va començar un estiu de pressió dels grups pro UE per aconseguir un improbable nou referèndum, de ben segur tan divisiu o més que el primer. També van començar ahir les amenaces dels brexiters radicals -els ministres Liam Fox, Boris Johnson i David Davis- dient que el Regne Unit pot abandonar el club de Brussel·les amb un cop de porta. I, en últim terme, també van començar, en aquest cas divendres, les crides de les grans companyies -Airbus, BMW i Siemens, i les que seguiran- perquè hi hagi un Brexit suau i ni l’economia ni els llocs de treball pateixin més del compte.

És l’herència Cameron, un premier feble que es va excusar en la democràcia populista per convocar un referèndum innecessari sense cap pla. Churchill no ho hauria fet.