ESTATS UNITS

Un any refugiada en una església per evitar la deportació

La salvadorenca Rosa Gutiérrez viu tancada en un temple a només 15 quilòmetres de la Casa Blanca

Des que va accedir al recinte de l’església el 10 de desembre del 2018, Rosa Gutiérrez López no ha tornat a trepitjar el carrer. Ja són més de tretze mesos de captiveri per evitar ser deportada al Salvador, on va néixer fa 41 anys, i encara no veu la sortida del túnel. “Quan estàs entregada a Déu, psicològicament pots estar bé”, arrenca, somrient i confiada. Ho va passar malament els primers mesos perquè no tenia amb ella els seus tres fills: María Salomé, de 12 anys, Juan Pablo, de 10, i John Sebastián, de 7, que té síndrome de Down. “Ara ja no m’haig de desesperar”, respira. Des de l’estiu passat viuen amb ella a l’església de Cedar Lane Unitarian Universalist, als afores de Washington, una de les més de mil congregacions santuari que ofereixen aixopluc arreu dels Estats Units als immigrants amenaçats de ser deportats.

Trump ha deportat menys immigrants que Obama

El dia que hi va entrar, un dilluns de desembre, es complia el termini que li havia imposat el Servei d’Immigració per abandonar els Estats Units, on havia arribat l’11 de desembre del 2005 després d’un penós viatge de més de dos mesos en què va travessar Guatemala i Mèxic. “Em van caure les ungles”, recorda. Va trobar refugi a casa d’una família d’Escuintla, una petita població mexicana de l’estat de Chiapas. “Van ajudar una desconeguda”, recorda amb emoció la salvadorenca. “Els vaig agafar afecte, com si fossin part de la meva família”. Després va continuar el trajecte. “Em vaig tirar al riu i vaig caminar”. Xopa i amb fang a les cames, trepitjava els Estats Units. “Vaig anar a trobar els d’Immigració, perquè jo em volia entregar”, per demanar asil.

El principi del final

Hores després de ser detinguda, i una vegada demostrat davant els agents que era qui afirmava ser (li van preguntar el nom del president, l’himne i la bandera del Salvador), la van deixar marxar. Abans, però, li van fer signar un paper en anglès que no entenia. Sense que ella ho sabés podia ser el principi del final del seu somni americà.

Jasmin Tohidi, l’advocada de la Rosa, explica que aquest document “obre el procés de deportació”: informa de la situació legal de l’immigrant i inclou la data en què s’ha de presentar al jutge encarregat de revisar la seva situació legal i decidir si els arguments per sol·licitar l’asil són sòlids. Com que no va entendre ni una paraula, la seva clienta no s’hi va presentar i el jutge va emetre una ordre de deportació.

Vuit anys després, en un control rutinari de trànsit, un policia la va informar que existia aquesta ordre. “Et fa sentir malament”, admet la Rosa. “Per què em busquen deu anys després?”, es pregunta. Va sol·licitar un ajornament de la deportació i l’hi van concedir “a causa de la condició mèdica del seu fill petit”, explica Tohidi. “Però el que el govern et dona, el govern t’ho treu”, afegeix. El 2018 li van denegar la renovació de l’ajornament i la Rosa va decidir refugiar-se a l’església.

A tot just 15 quilòmetres de la Casa Blanca, els membres d’aquesta congregació de tall humanista van votar el 2017 convertir-se en un “santuari” per a immigrants. “Vam passar el 2018 preparant un apartament per oferir un allotjament digne”, explica la reverenda Katie Romano Griffith. Tenien diversos candidats, però quan van conèixer el cas de la Rosa es van decidir “en 24 hores”. Des de llavors aquesta dona salvadorenca, “mare increïble, dona devota i de gran coratge”, segons la descriu Romano, es refugia allà.

No se sap quants immigrants més estan en la mateixa situació, però com a mínim n’hi ha mig centenar d’allotjats en esglésies d’arreu del país. Els agents de l’ICE, o de la migra (com es coneixen popularment els temuts funcionaris del Servei d’Immigració i Control de Duanes dels Estats Units), hi podrien entrar en qualsevol moment. No hi ha llei que els ho impedeixi. No obstant això, des del 2011 hi ha un memoràndum intern que qualifica d’“espais sensibles” els hospitals, les esglésies i els col·legis. Llocs que, de moment, queden a recer de les batudes.

“Tot ha estat bé, malgrat que em trobo aquí sense poder sortir”, comparteix la Rosa, que passa el temps a l’església estudiant anglès, cantant al cor, meditant o fent ioga, a més de, per descomptat, criar els seus fills. Rep ajuda psicològica, l’església la manté i centenars de voluntaris l’ajuden. L’única cosa que sembla irritar-la és el grillet electrònic que porta al turmell esquerre i amb el qual Immigració podia localitzar-la. “Això sí que em desespera”, confessa. L’aparell ja no funciona perquè no té bateria, però legalment no se’l pot treure. Els agents saben on trobar-la i, segons la seva advocada, disposen de diversos mètodes per comprovar que hi continua. “Et demanen que hi siguis un dia a una hora concreta perquè et trucaran”, explica Tohidi, o bé poden “sol·licitar una foto amb geolocalització”.

Fugint de dos homes

Com passa amb centenars de milers de centreamericans, Rosa Gutiérrez tenia els seus propis motius per fugir del Salvador. Explica que al seu poble, que no vol identificar per por de represàlies, la perseguien dos homes. Explica que un d’ells s’hi havia “obsessionat”. Va intentar explicar-li més d’un cop que no hi volia res -“no busco parella”- però ell hi va insistir: “Seràs meva tant si vols com si no”. “Fins que un dia em va amenaçar amb un matxet”, recorda. I va prendre la decisió de fugir. Tenia molta por. Les maras (bandes) havien matat tres membres de la seva família.

La violència és una de les principals raons per les quals salvadorencs, hondurenys, guatemalencs o mexicans fugen cap als Estats Units. L’advocada està intentant que es reobri el cas per poder demanar asil, però “hi ha una enorme acumulació” de peticions i podrien passar mesos o anys fins que un jutge decideixi si revisa la situació de la seva clienta o manté l’ordre de deportació. Al germà de la Rosa i la seva dona els van concedir l’asil fa més d’un any, de manera que Tohidi no veu motius perquè a ella l’hi deneguin. Però si és així, a la Rosa se li esgotaran les alternatives i llavors haurà de triar entre “dues terribles opcions”: tornar al Salvador o seguir refugiada al santuari. Els seus fills, que són nord-americans, podrien quedar-se al país amb un tutor legal. En el seu relat no hi ha un pare amb què es pugui comptar.

Quan la Rosa regularitzi la seva situació -perquè en el seu cap no hi ha cap altra opció-, vol dedicar-se a “ajudar la comunitat migrant”. Són temps difícils amb Donald Trump a la Casa Blanca. “És molt trist com ens tracten”, diu, però no hi veu cap alternativa. “Han de venir”, defensa. Per això, tot i que Trump els qualifica de criminals, Rosa Gutiérrez no deixa de pregar per ell. “Li demano a Déu que obri la seva ment i el seu cor”, confessa. No entén per què els tracta així. “La seva família va immigrar des d’Europa”.

El somni de la Rosa: cuinar per a José Andrés

Abans de refugiar-se a l’església de Cedar Lane, Rosa Gutiérrez López cuinava en un restaurant. Ara cuina per a la congregació, en què donen fe de les seves habilitats gastronòmiques. No ho vaig poder confirmar personalment, encara que la Rosa es va comprometre a convidar-me si l’ajudo a complir el seu somni: conèixer i cuinar per al famós xef José Andrés.

L’asturià, que es va formar al restaurant El Bulli amb Ferran Adrià i va obtenir la nacionalitat nord-americana després de 23 anys vivint als Estats Units, té diversos restaurants a Washington, a més d’una ONG, World Central Kitchen, amb la qual alimenta immigrants i persones afectades per desastres naturals. “Quan surti d’aquí, jo vull treballar amb ell” i cuinar “per a la gent immigrant”.

Si arriba a conèixer-lo en persona, aquest periodista podrà comprovar com de bo li surt a la Rosa el pa amb pollastre, que la salvadorenca cuina amb cogombre, rave, tomàquet, remolatxa i creixen. O les pupusas, el plat per excel·lència al Salvador, que per als seus fills farceix de carbassó i els fa creure que són espinacs perquè no arrufin el nas. Trucs de mare.