ERRORS JUDICIALS
Internacional 21/12/2019

L’infern dels innocents empresonats als Estats Units

2.500 reclusos ja han quedat en llibertat després de provar-se que no van cometre cap crim

Carlos Pérez Cruz
4 min
01. Un vigilant en una presó de Los Angeles. 02. Juan Meléndez  (a la presó gairebé 18 anys injustament). 03. Damon Thibodeaux (15).

WashingtonEl 4 de setembre, el porto-riqueny Juan Meléndez va sumar 17 anys, 8 mesos i un dia consecutius de llibertat, i ho va celebrar amb una festa. “Soc l’home més afortunat del món, puc celebrar força aniversaris”, diu, abans d’esclatar en una gran riallada. Aquell dia va complir al carrer tant de temps com el que havia passat entre reixes per assassinat. 17 anys, 8 mesos i un dia atrapat per “un malson del qual et vols despertar i no pots”. Gairebé 6.500 dies -“comptats un a un, germà”- fins que va travessar les portes de la presó, va fer un petó a terra i va donar gràcies a Déu “per poder sortir d’aquell infern”. El 1984 l’havien condemnat a la cadira elèctrica per un crim que no havia comès.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Juan Meléndez, de 68 anys, afirma que a la presó, als Estats Units, “hi ha molta gent innocent”. És impossible determinar quanta, però hi ha investigacions que asseguren que es tracta de centenars de milers de persones. La veritat és que, des de l’any 1989, més de 2.500 presos han sigut exonerats als Estats Units. Són dades del Registre Nacional d’Exoneracions, un projecte gestionat per tres universitats del país. Entre tots, sumen més de 22.300 anys de privació de llibertat. Gairebé nou anys de mitjana per persona.

Manipulació psicològica

En el cas de Damon Thibodeaux en van ser quinze. Nascut a Nova Orleans el 1974, tenia 22 anys quan va ser condemnat a mort per suposadament haver violat i assassinat el juliol del 1996 la seva cosina Crystal Champagne, de 14. Va acabar confessant un crim del qual era innocent. “Portava despert 36 hores i l’interrogatori en va durar nou. El cos no pot suportar tant”. Va confessar doblegat per la pressió, explica a l’ARA. Als Estats Units, la manipulació psicològica d’un detingut és legal. El seu fals testimoni va pesar més que la falta de proves. L’anàlisi forense va concloure que la Crystal no havia sigut violada. També que no havia mort de la manera com el Damon havia confessat. No va importar. Va passar els següents 15 anys de la vida esperant l’execució. 23 hores diàries en una cel·la d’aïllament.

El 1989 va ser la primera vegada que una prova d’ADN va facilitar la llibertat d’un pres als Estats Units. Des de llavors s’han comptabilitzat almenys 367 casos, segons Innocence Project, una organització d’assessoria legal sense ànim de lucre. Entre ells, el de Damon Thibodeaux. Els seus advocats van aconseguir que el fiscal acceptés una nova investigació. “Cinc anys després va arribar a la conclusió que jo no era la persona que ho havia fet”, explica l’home. Gairebé un miracle. Quan ja hi ha sentència, els fiscals no són amics de revisar els casos. “La política predomina sobre la justícia en el sistema judicial”, es lamenta Thibodeaux.

“Hi ha molt poca voluntat per desfer els errors”, explica Marc Howard, professor de dret a la Universitat de Georgetown, a Washington. “Policies i fiscals tenen moltíssim poder”, apunta. “El que volen és guanyar, i per als fiscals la condemna és una victòria”. Un cas reobert pot posar en risc la reelecció d’un fiscal de districte o tacar el prestigi d’un jutge. “Ningú vol veure una condemna anul·lada”, diu l’acadèmic.

Poques proves d’ADN

Howard ho sap bé. El seu amic de la infància, Marty Tankleff, va patir injustament 17 anys de presó quan va ser sentenciat per l’assassinat dels seus pares. Ara dirigeixen junts un curs a Georgetown per ajudar condemnats sobre els quals hi ha indicis d’innocència. Els seus alumnes van aconseguir el 2018 la prova clau que va tornar la llibertat a un home que portava 27 anys entre reixes.

Comptar amb proves d’ADN, com en el cas de Damon Thibodeaux, és gairebé definitiu, però, tal com assenyala Marc Howard, aquestes mostres estan disponibles “en menys del 10% dels casos criminals”. A més, la immensa majoria es resolen sense arribar a judici. Els advocats tendeixen a recomanar als seus clients que acceptin arribar a un acord. “Molts innocents ho fan”, explica el professor. Cinc anys de presó amb un acord es poden convertir en trenta si depèn d’un jutge. “És una decisió terrible. Ni tan sols és una cosa que realment puguin triar”, defensa Howard.

El 1984, quan Juan Meléndez va ser condemnat, encara no s’havia generalitzat l’ús de l’ADN. Va ser víctima d’una falsa confessió i de l’ocultació de proves del fiscal. Van detenir i interrogar un amic seu i, segons recorda, “el van amenaçar amb la cadira elèctrica” fins que van aconseguir que confessés haver-lo traslladat fins al lloc del crim. L’assassinat va passar a Florida, on el Juan treballava com a temporer recollint fruita. La víctima, Delbert Baker, “va ser degollada i li van disparar tres trets”. Setze anys després va saber que el fiscal tenia la confessió de l’autèntic culpable (que feia anys havia mort a trets per la policia) des d’abans del judici. “La va ocultar perquè havia ficat la pota. No va voler fer-se enrere, i menys per un boricua ”, diu Meléndez.

Tot i que es recuperi la llibertat, és molt el que es perd en el camí, més enllà del temps. “Pots comptar que d’allà no en surts gaire bé, després d’haver passat tants anys tancat”, admet el Juan. No oblida com els llums de la presó feien pampallugues quan s’activava la cadira elèctrica per executar un pres, ni el so que l’acompanyava. “Li juro que ho tinc gravat al cap”, reconeix, fent referència al brunzit dels “2.010 volts que es necessitaven per poder matar”. Va estar a punt de suïcidar-se, però també recorda amb afecte com “els pitjors [presos] dels pitjors, aquells als quals els fiscals anomenen monstres ”, li van ensenyar a “llegir, escriure i parlar anglès”.

Un estigma que et persegueix

Damon Thibodeaux va prendre la decisió de marxar de Nova Orleans i anar-se’n lluny. Al nord, a l’estat de Minnesota. “Si et quedes al lloc dels fets, sempre t’acompanyarà un estigma associat”, diu Thibodeaux. Set anys després de sortir de la presó li continua resultant difícil “estar envoltat d’una multitud” i “les relacions amb les persones”. “Aquestes coses abans eren senzilles per a mi”, diu. Potser per això va triar ser camioner: “Estic acostumat a la soledat”. La investigació per l’assassinat de la seva cosina continua oberta.

stats