03/07/2021

Els límits de les missions civils europees

2 min
Un militar espanyol mostrant a soldats de Mali com funciona un morter durant la missió Europea EUTM-Mali que ara dirigeix Espanya.

La Unió Europea té més de 2.000 persones desplegades en 10 missions civils diferents a l’Àfrica, el Pròxim Orient i Europa. A Kosovo, per exemple, donen suport als equips locals de protecció civil i al sistema judicial, i contribueixen al funcionament d’un sistema integrat de gestió de la frontera amb Sèrbia; a Geòrgia treballen per rebaixar tensions i construir confiança entre comunitats a les zones frontereres amb Abkhàsia i Ossètia del Sud; a Ucraïna, Mali i Palestina formen policies locals; i també hi ha un equip europeu a la frontera entre Ucraïna i Moldàvia.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

En països com Mali, Somàlia i la República Centreafricana aquestes missions civils s’han desplegat alhora amb militars, fet que demostra, segons l’investigador del Cidob Pol Bargués, que “la construcció de la pau ja no s’entén només militarment, sinó que cal acompanyar també la creació i l’enfortiment d’estructures”. El mapa dels desplegaments permet identificar quins són els punts clau de l’acció exterior de la Unió: el Sahel i la Banya d’Àfrica pel tema migratori, Ucraïna i els Balcans, com a focus principals. Però aquestes missions tampoc garanteixen que els Vint-i-set tinguin una posició comuna quan les crisis es compliquen, com s’ha vist a Gaza o Líbia.

Per primer cop, des que van començar el desplegament el 2003, la direcció dels equips ha arribat a la paritat de gènere: la gran assignatura pendent d’aquests anys. Encara que la diplomàcia europea assegurés que la “transversalitat de gènere” era un dels “principis rectors” de la gestió de crisi de la UE, la presència de dones en els equips transnacionals ha estat, de mitjana, per sota del 25%, i en funcions de direcció no arribaven ni al 20%. Un desequilibri que ha empitjorat els últims anys. De totes les missions civils desplegades per la UE, només 6 havien estat liderades per dones i 64 per homes. Per a la diplomàcia europea, aquestes missions són una oportunitat perquè, diu Bargués, permeten visualitzar que la UE “és un actor extern”, més enllà de la política exterior dels estats membres. A l’hora de la veritat, però, cadascuna de les missions s’ha d’aprovar per unanimitat al consell de ministres de la UE, i per al desplegament es necessita l’ajuda directa dels estats. I això s’ha convertit en un llast.

“Poca voluntat”

El nombre de missions civils s’ha reduït els últims anys per culpa de la “poca voluntat dels estats membres de contribuir-hi amb les forces necessàries”, explica Jana Puglierin, del European Council on Foreign Relations. Puglierin assenyala al govern francès com un dels responsables de l’aprimament de les missions. Els últims anys, París ha preferit formar coalicions multinacionals pel seu compte en la línia de les seves prioritats en política exterior. Si s’hi afegeix la sortida dels britànics de la UE, les operacions europees han quedat força debilitades, tot i que a l’abril els Vint-i-set van ratificar el seu compromís amb aquestes missions civils. La retòrica no està a l’altura dels compromisos logístics i polítics d’uns estats que no dubten en afeblir l’acció exterior europea cada cop que els convé.

stats