REGNE UNIT

Les milionàries tarifes d’alguns grans fracassats i altres poderosos

Theresa May cobra 105.000 euros per conferència i n’ha fet vuit en un any

La veritable vida d’un governant comença en el moment en què perd les eleccions. Manté una vida de privilegi sense els maldecaps del poder, sempre que l’adeu a l’activitat li arribi en les circumstàncies habituals d’una democràcia homologada.

John Major, premier britànic entre el 1992 i el 1997, va perdre la segona vegada que va concórrer com a líder conservador. L’endemà, d’acord amb el relat que en fa a The autobiography, com és preceptiu, es va desplaçar des de Downing Street fins al Palau de Buckingham per acomiadar-se de la reina. Després, escriu: “Vam conduir fins a The Oval [un dels temples del criquet de Londres], on el James, l’Elizabeth, el Luke i l’Elaine [els seus fills] se’ns van unir. Vam dinar entre amics a la Committee Roomi des de la llotja vam veure el partit de la selecció de les universitats contra el Surrey”.

Res més plaent per a Major que deixar enrere els euròfobs del partit -“bastards”, els va anomenar públicament- que li havien fet la vida impossible abans i després de la negociació del Tractat de Maastricht.

Al cap de pocs mesos, Major signava el contracte per escriure la seva autobiografia, que va aparèixer el 1999. Un milió de lliures de bestreta. I immediatament després entrava a formar part de l’agència Celebrity Talent International, ocupada de proveir de conferenciants famosos per a tota mena d’actes a tota mena d’empreses. A més, Major, de 77 anys, és assessor del Credit Suisse. La seva fortuna personal es calcula en 43 milions d’euros. Era benestant quan va arribar a Downing Street i en va sortir amb molta més capacitat de generar ingressos.

El cine i Churchill

Un cas diferent va ser el de Churchill. El 1938 estava pràcticament arruïnat. Ho explica David Lough a No more champagne: Churchill and his money (2015). Quan va sortir de Downing Street el 1945 era ric, malgrat que sempre va tenir la mà foradada. Cap acció il·lícita, però, o almenys que se’n tingui notícia, amb l’excepció d’endur-se a casa seva papers oficials per anar escrivint les memòries, una idea, doncs, que ja tenia al cap durant la guerra i quan era l’amo i senyor a Downing Street.

El Vell Lleó es va beneficiar molt de la venda dels drets de la biografia Marlborough: His life and times,sobre John Churchill, primer duc de Marlborough del qual ell era un descendent lineal. Les ofertes cinematogràfiques per fer versions de tot el que escrivís, inclosa l’esmentada biografia, que li va pagar el productor Alexander Korda, li va permetre recaptar, en diner d’avui, i segons els càlculs de Lough, 25 milions d’euros.

Qui va fer saltar la banca, però, va ser Tony Blair. Quan el 2007 va deixar pas al seu ministre d’Economia, Gordon Brown, el premier laborista també va signar un sucós contracte per les memòries A journey, un veritable viatge entre les grans expectatives amb què va arribar al govern (1997) i el fracàs d’una sortida per la porta falsa a compte del desprestigi per la participació britànica en la catastròfica invasió de l’Iraq.

El fracàs polític no li va impedir signar un contracte de representació amb el Washington Speaker Bureau, una altra agència de conferenciants de prestigi, amb una tarifa habitual de 265.000 euros per xerrada. Des que va deixar el càrrec, la premsa britànica s’ha ocupat dels detalls dels seus guanys: calculen uns 85 milions d’euros.

Gordon Brown també va signar un contracte amb Washington Speaker Bureau, igual que Cameron i Theresa May, l’últim fitxatge de la companyia provinent de la més alta oficina política del Regne Unit. En el cas de Cameron i May, el preu del seu fracàs, i d’explicar-ho, és de 105.000 euros. Des que May va deixar el càrrec, el 2019, ara fa un any, la líder que havia de treure el Regne Unit de la UE, i que només va aconseguir ficar el país en un embolic fenomenal, ha fet vuit conferències per aquest preu, segons la declaració en el registre d’interessos del Parlament. Quan va marxar entre llàgrimes va dir que volia dedicar-se a la cuina i a veure més criquet. Però encara continua als Comuns. Ser-hi apuja la tarifa.