Un món urbà

La Terra ja és un territori urbà, amb més de la meitat de la població residint en ciutats

Megaciutats més poblades en cada continent, del 2015 al 2030

Si les primeres ciutats es remunten a fa cinc mil·lennis, a principis del segle XIX ni un 2% eren urbanites i el 1950 només Nova York superava els 10 milions. L’actual megaciutat per antonomàsia té nom asiàtic, però d'aquí pocs anys tindrà accent africà.

1,5 milions d’urbanites nous

Les ciutats incorporen cada setmana 1,5 milions de veïns nous, per creixement natural –naixements– però sobretot per migracions atretes per les millors oportunitats de grans aglomeracions o expulsades de les àrees rurals, en risc de quedar despoblades. Des de mitjans del segle XIX la població urbana s’ha més que quintuplicat.

Europa s’empetiteix

Després que primer Londres i després París quedessin destronades, fa gairebé quaranta anys que cap ciutat europea entra a la llista de megaciutats, en un moviment que han seguit també les nord-americanes, a excepció de Ciutat de Mèxic. En canvi, la capital japonesa es manté imbatible en el primer lloc del rànquing, malgrat que la baixada de l’índex de natalitat del país li farà perdre habitants. En els pròxims anys el 90% del creixement es concentrarà a l’Àsia i l’Àfrica.

El relleu asiàtic

No hi ha cap altra regió al món on la població urbana creixi al ritme que ho fa a l’Àfrica subsahariana, a una mitjana del 4% anual, un índex que, per exemple, es duplica al Camerun o Madagascar i que, com es veu al gràfic, es multiplica en algunes ciutats. Nigèria, la segona economia del continent, és el gran focus urbanita, amb permís de la Xina i l’Índia, que concentren tots tres el 90% del creixement. La joventut del continent –el 70% dels ciutadans són menor de 30 anys– explica en part el creixement rapidíssim a un ritme fins ara mai vist.

Els diferents models urbans

Creixement concèntric

La vella Europa batalla per mantenir el creixement de cercles concèntrics, que es basa a mantenir el centre històric com una àrea amb vitalitat veïnal, comercial i econòmica que conviu amb barris ben connectats i amb serveis. El risc real és l’expulsió dels residents sense recursos que no poden assumir l’alt cost de l’habitatge.

Creixement horitzontal

Los Angeles és la ciutat de model extensiu, amb un centre relativament petit obert en horari d’oficina i que s’estén amb un creixement horitzontal: barriades enormes amb centres comercials enormes i poc transport públic en què el cotxe particular es fa indispensable. El patró es troba a tot Amèrica, a les megaciutats africanes i en ciutats mitjanes europees.

Barraquisme vs. planificació

La planificació urbana és incapaç d’assumir el ràpid creixement de la població, que es veu abocada a instal·lar-se en els populosos 'slums', barris informals, sovint sense habitatges dignes, aigua, llum o clavegueres. Una quarta part dels urbanites de tot el món viuen en aquests barris, un percentatge que es duplica en països en desenvolupament.

La ciutat ‘inventada’

Hi ha alguns països que han repudiat les seves capitals històriques per fer-ne de noves, ja sigui per criteris geogràfics o meteorològics o per un nou equilibri polític intern. No és un fenomen nou i, sense anar més lluny, Espanya va canviar el 1561 la imperial Toledo pel petit poble de Madrid. La majoria d’aquests invents coincideixen en el fet que es planifiquen sense tenir cap relació estètica amb la resta del país. El 1912 Austràlia va crear sobre plànol Canberra, literalment lloc de reunió, amb barris organitzats segons els usos. El 1960 el Brasil va fer el mateix amb Brasília, crescuda al mig del no-res. D'altra banda, Islamabad sorgia en detriment de Karachi. Amb posterioritat, els nigerians van substituir Lagos per Abuja, buscant el centre del país. Era el 1976. Anys després, el 1994, el Kazakhstan va designar Astanà com a capital, una ciutat moderna i ordenada pagada amb les riques reserves petrolieres.

Etiquetes

Més continguts de