La gota malaia de Daniel Ortega
El moviment feminista ha liderat una dècada de protestes contra la repressió del règim de Managua
BarcelonaEl compromís del govern de Nicaragua d’alliberar en tres mesos tots els presos polítics i reformar el sistema electoral ha portat certa expectativa a les converses per intentar tancar la crisi política i social que va arrencar amb les protestes populars del 18 d’abril del 2018. Les xifres de la repressió ballen segons qui fa els números. L’oposició parla de més de 500 morts, 800 “presos polítics” torturats i vexats en reclusió, centenars de desapareguts i uns 40.000 exiliats, la majoria a Costa Rica, mentre que el govern rebaixa ostensiblement les dades i atribueix la mobilització popular a un intent de cop d’estat contra el president Daniel Ortega, exrevolucionari sandinista que ara gasta maneres de dictador. La dèbil pressió internacional, la divisió d’una heterogènia oposició i la inflexibilitat del règim formen el còctel ideal per estancar les converses, però el president ha canviat en els últims dies el to del discurs cap als opositors i ha trencat amb el pessimisme regnant. Els presos han sigut claus, com recentment apuntava Salvador Martí, investigador associat del Cidob, perquè sense ells la ciutadania veia un debat estèril, entre cúpules. Teresa Blandón, sociòloga i directora de l’organització feminista La Corriente, comparteix el diagnòstic i assenyala que els nicaragüencs “n’estan farts” i no acceptaran la voluntat d’Ortega d’aguantar fins al 2021. “La solució és avançar les eleccions, perquè Ortega és el problema, no la solució”, sentencia.
Lluita renovada
Blandón és una veterana feminista, fins i tot quan a la dècada dels 70 a la guerrilla sandinista es revoltava pel masclisme imperant dels seus companys mentre treballava “del que calgués” per acabar amb el dictador Somoza, de mestra a netejadora o retirant morts del carrer. Mai s’hauria imaginat que batallaria contra qui va ser un dels seus.
La batalla és dura i porta anys viva perquè quan Ortega va tornar a ser escollit president, el 2006, el feminisme va protestar perquè no es podia tolerar un “president violador”. El 1998 la fillastra d’Ortega, Zoilamérica Narváez, el va denunciar per violació i abusos sexuals continuats des que era una nena, però l’acusació mai va prosperar i fins i tot la seva mare i ara vicepresidenta, Rosario Murillo, la va titllar de mentidera. “Només nosaltres, les feministes, la vam creure”, diu Blandón, que ha passat per Barcelona en una gira europea per sumar suports a la causa democràtica de Nicaragua.
Les polítiques del govern nicaragüenc han trepitjat els avenços que s’havien aconseguit en drets de les dones. Malgrat la criminalització i l’assetjament de les autoritats, en cada retrocés legislatiu les feministes ocupaven els carrers “interpel·lant Ortega, denunciant i documentant el feminicidi, les violacions i tota mena d’abusos -explica Blandón-. Durant molts anys érem les úniques que ens mobilitzàvem pacíficament”, afirma la sociòloga. Altres sectors es van encomanar de la lluita, sobretot camperols i indígenes en defensa del territori i estudiants o treballadors farts que el sou no els arribi a final de mes.
El deteriorament de la jove democràcia nicaragüenca era evident, i en aquests últims anys hi ha hagut “fets que han facilitat la insurrecció”, com sosté Xavier Ruiz, del Fons Català de Cooperació, en una trobada organitzada per l’ICIP. Ortega es manté a la presidència amb un estat “verticalista, sense separació de poders, sense garanties i amb pèrdua o restricció de drets”, després que s’hagi desprès de la ideologia del sandinisme històric, continua Ruiz. El president té el suport de les elits empresarials, satisfetes perquè l’economia funciona i les dinàmiques de poder es mantenen, i arma grups paramilitars per enfortir una estructura repressiva. Però el malestar es cou entre la ciutadania, i la reforma de les pensions és el detonant que fa que milers de persones comencin a prendre consciència que la mobilització pot acabar amb un règim que de facto és una dictadura.
Amb diversos intents fracassats de diàleg, la sociòloga Blandón confessa el seu escepticisme però adverteix que “el poble ja no pot posar més morts”, i reclama la implicació de la comunitat internacional, en especial de la Unió Europea, perquè s’aprofitin les negociacions i la crisi per fer de Nicaragua “el laboratori de proves de la democratització, per deixar clar que és possible portar la democràcia” al país i a tota la regió. Per això subratlla que primer cal que el règim excarceri sense condicions els presos i acabi amb la persecució de sectors dissidents i de la premsa crítica, que ha patit la repressió en forma de detencions i tancaments de mitjans. “Ortega està en guerra contra el poble, però no podem deixar que la guanyi”, diu la veterana feminista, que sentencia que “Nicaragua serà feminista o no serà, com la democràcia serà igualitària o no serà”.
Un any de crisi
Què provoca la insurrecció?
L’entrada en vigor de la reforma de pensions, el 18 d’abril de l’any passat, i els incendis provocats en un territori de gran valor mediambiental són la guspira que fa esclatar el descontentament latent en un estat repressiu, que s’ha dotat de cossos paramilitars que literalment van a la caça de dissidents.
Qui està dialogant?
L’última tanda de negociacions es va obrir el 27 de febrer. En una banda hi ha el govern, que ha convidat personalment el nunci del Vaticà, mentre que la Conferència Episcopal Nicaragüenca se n’ha desmarcat. A l’altra, l’Aliança Cívica, que aplega diferents sectors, d’empresaris a camperols, acadèmics i feministes.
Quina és la postura d’Ortega?
El règim s’ha defensat fins ara al·legant que és víctima d’un intent de cop d’estat i rebutja la petició de dimissió d’Ortega i Murillo, però manté el diàleg obert. Divendres passat, en un discurs davant de simpatitzants, el president va parlar dels opositors per primera vegada sense referir-se a ells com a terroristes o colpistes.
Què reclama l’oposició?
Entre els cinc punts que ha posat sobre la taula del diàleg, l’Aliança exigeix l’alliberament de tots els “presos polítics” i no en té prou amb els 162 (182, segons el govern) excarcerats la setmana passada. A més demana un sistema electoral fiable per a unes eleccions anticipades lliures i la constitució de comissions de la veritat.
