“L’oblit és producte del control informatiu”

Els xinesos reivindiquen la seva consciència política

Chen Hua tenia sis anys el 1989, i té un record difús d’aquells dies de crisi a la capital xinesa. A la nit, els seus pares l’obligaven a dormir allunyada de les parets per por que alguna bala travessés els fràgils murs d’un pis a l’interior del segon anell de Pequín. Recorda soroll de trets i rebombori pels carrers. També els advertiments de la seva mare al seu pare perquè no sortís als carrers i no tirés maons contra les forces de seguretat. Eren una parella jove, d’uns 30 anys, i segurament, com molts dels habitants de Pequín, especialment si vivien al centre, van visitar la plaça de Tiananmen i van participar en alguna manifestació. No obstant això, mai ha parlat sobre la massacre de Tiananmen amb els seus pares, ni durant l’adolescència ni ara que és una dona adulta de 36 anys, amb un fill, i que sap què va passar.

Recorda molt bé la primera vegada que algú li va parlar de Tiananmen. Era en el seu quart any d’universitat, on estudiava llengües estrangeres. Havien de fer pràctiques fent de guies per a turistes. El professor encarregat de la supervisió va advertir a la classe que quan visitessin la plaça de Tiananmen els turistes els podien preguntar pel que havia passat allà el 1989. La resposta havia de ser que eren “massa joves quan els fets van passar i que no tenien memòria del que havia passat”. No havien de dir res més. És el que va fer i, amb un somriure, reconeix que, a més, era la veritat. Assegura que a classe ningú va preguntar res i entre els companys la consigna tampoc va generar gens d’interès. En els seus anys d’universitat, Tiananmen no va ser mai motiu de conversa, debat o interès.

L’impacte de les imatges

Superada la trentena, i quan va començar a treballar amb empreses estrangeres, va tenir coneixement del que havia passat a la plaça. I recorda l’impacte que li va causar la primera vegada que va veure imatges dels tancs avançant per l’avinguda Changan. Però reconeix que només parla del tema amb gent del seu entorn laboral. Creu que la tendència social és evitar els problemes per aconseguir coses que beneficiïn a tothom i no esbrinar si va ser correcte el que va passar. Li agradaria que algun dia es pogués obrir un debat sobre el tema, però ho veu difícil.

Chen entén els universitaris d’ara i opina: “No podem acusar-los de desinterès. La seva màxima preocupació és el seu futur, volen trobar una bona feina i guanyar diners”. A més, afegeix, “els professors tampoc els animen a buscar informació o tenir un pensament independent”.

El sinòleg Xulio Ríos afirma que l’oblit de Tiananmen “no és producte tant de la hipotètica falta de consciència política com de l’eficàcia del control informatiu imposat pel Partit Comunista Xinès, i també d’una dinàmica que instaura altres preocupacions en l’agenda dels joves, com ara l’ocupació, l’habitatge, etc.”. “De consciència política sí que n’hi ha, una altra cosa és que es manifesti de la manera que s’espera a Occident. Indubtablement, els severs límits existents dificulten aquesta expressió”, conclou.

Però davant la falta d’interès dels joves pel que va passar fa 30 anys, la periodista i escriptora Lijia Zhang (1964), ara resident al Regne Unit, reivindica la consciència de la seva generació. En una xerrada a Pequín per presentar la traducció al castellà del seu llibre Loto, Zhang va explicar que a la fàbrica de míssils on treballava es va organitzar una protesta de suport a les protestes de Tiananmen. Recorda que en aquella època, i malgrat la falta de mitjans, ella i els seus companys eren “molt idealistes i molt patriòtics”. Organitzaven grups de lectura i discutien sobre política, filosofia i sobretot sobre com havia de ser el futur de la Xina.