MÉS DE QUATRE DÈCADES DEL RÈGIM DELS AIATOL·LÀS

El preu de la carn es multiplica per tres a l'Iran per les sancions dels EUA

Falten insulina i altres medicaments i no se sap si hi ha prou fàrmacs contra el coronavirus

El preu de la carn es multiplica per tres a l'Iran per les sancions dels EUA

El tiquet que et donen per entrar al museu ja diu molt del que t'hi trobaràs. Té un dibuix de l'Estàtua de la Llibertat amb un senyal de prohibit el pas i la següent frase impresa: "Museu Jardí de l'antiarrogància". El museu és en realitat l'antiga ambaixada dels Estats Units a Teheran, la que va ser assaltada per centenars d'estudiants el novembre del 1979 i les imatges de la qual van donar la volta al món. Els estudiants van prendre com a ostatges 66 diplomàtics i ciutadans nord-americans, i els van treure de l'edifici a empentes, emmanillats i amb els ulls embenats. Els ostatges van ser retinguts durant 444 dies. Allò va enverinar per sempre les relacions entre l'Iran i els Estats Units.

 

En l'actualitat els iranians passen indiferents per davant de l'antiga ambaixada. L'edifici es conserva com abans. Manté les antigues torretes de vigilància i la mateixa porta de ferro a la qual els estudiants es van enfilar per ocupar el recinte, tot i que ara els seus murs exteriors s'han pintat amb motius antiamericans: una bandera dels Estats Units en què les estrelles han estat substituïdes per calaveres o un Micky Mouse desafiant desenfundant un revòlver. 

"Mort a Amèrica, mort a Amèrica!", clamava l'imam de Teheran durant l'oració del divendres 21 de febrer, el dia que el país va celebrar eleccions legislatives, i els fidels repetien la mateixa lletania a l'uníson. En canvi, quan es pregunta als iranians del carrer què pensen dels nord-americans i si els odien tant com sembla, la majoria responen: "No, ni molt menys, són éssers humans com nosaltres". Una altra qüestió, en canvi, són les sancions que els Estats Units han imposat a l'Iran des que Washington es va retirar de l'acord nuclear el 2018. Tothom a Teheran coincideix que les sancions els estan matant.

Els sectors afectats

Afecten sobretot el transport marítim i els sectors financer i energètic (gas i petroli). I en concret prohibeixen a les empreses nord-americanes comerciar amb l'Iran, però també amb companyies estrangeres que mantinguin algun tipus de relació mercantil amb el país persa.

En definitiva, els bancs i les empreses s'han vist obligats a escollir entre mantenir relacions mercantils amb els Estats Units o fer-ho amb l'Iran, i la majoria, lògicament, s'han decantat per Washington. En conseqüència, Teheran ha vist disminuir dràsticament les seves importacions i exportacions –sobretot de petroli–, cosa que al seu torn ha reduït els ingressos del govern, ha devaluat la moneda i ha disparat la inflació. És una bola que cada cop es fa més grossa.

"Tot està pels núvols: el menjar, la roba, les sabates", es queixa la Fereshteh, una jubilada que fa la compra en un supermercat de la cadena Jamshid Abad a l'oest de Teheran, on els preus són més econòmics que en altres comerços. Malgrat això, diu, la carn és ara un luxe. Un quilo de xai costava 350.000 rials fa un any (uns 2,2 euros), i ara ja supera el milió (7,6). Quina butxaca pot comprar això? El sou mitjà a l'Iran és d'uns 415 euros al mes.

"Cada dia pugen els preus, això no hi ha qui ho aguanti"

Mohsen Professor universitari a Teheran

Al supermercat de seguida s'arremolinen altres clients. "Cada dia pugen els preus, això no hi ha qui ho aguanti!", s'exclama un, el Mohsen, que és professor universitari. "El meu fill es vol casar, però ja em dirà vostè com ho fa, tal com està la vida", comenta la Masuma, una dona d'uns 60 anys. Fins i tot els dependents se sumen a la conversa: "Jo soc llicenciat en informàtica i ell en matemàtiques –diu un d'ells, el Wuriaa, assenyalant el seu company–. Moltes fàbriques han hagut de tancar perquè no poden importar primeres matèries. I si no hi ha fàbriques, no hi ha feina. I aquí estem nosaltres, treballant en un supermercat malgrat ser llicenciats", lamenta.

Falta de medicaments

La manca de primeres matèries està afectant fins i tot el sector farmacèutic. El 97% dels medicaments que es consumeixen a l'Iran es fabriquen al país, però la seva producció depèn sovint de la importació de components de l'estranger. Les sancions nord-americanes no prohibeixen aquesta importació, però sí les transaccions amb bancs iranians. I si no es poden fer transaccions bancàries, és impossible fer cap pagament a l'exterior. Així mateix, en l'actualitat tampoc és factible transferir diners des de l'estranger a l'Iran, i les targetes de crèdit d'altres països tampoc funcionen al país persa.

"No tenim insulina des de fa un mes. També ens falten medicaments per al càncer, i per a pacients que s'han sotmès a un trasplantament o que pateixen una malaltia rara", enumera Ezat Dehghan, que treballa en una farmàcia al nord de Teheran. Human Rights Watch va publicar un informe a l'octubre que corroborava la manca d'existències de determinats fàrmacs.

Ara, a més, amb el coronavirus, tothom tem el pitjor: és una incertesa si el govern realment disposa dels medicaments necessaris per combatre la malaltia, i què passarà amb l'economia. La majoria dels països limítrofs amb l'Iran han tancat les seves fronteres terrestres amb el país, i han suspès els seus vols d'enllaç.

L’Iran, l’altre nou focus on s’escampa el coronavirus

Inicialment, el govern va minimitzar l'epidèmia, però aquest divendres ha amenaçat amb recórrer a la força per impedir els desplaçaments entre ciutats i evitar-ne d'aquesta manera l'expansió. Així mateix, ha suspès de forma excepcional l'oració a totes les mesquites. L'Iran és el tercer país amb més morts pel coronavirus, després de la Xina i Itàlia: ja suma 124 defuncions i 4.747 contagiats, segons dades oficials de les autoritats. Però després del que va passar amb l'avió ucraïnès – les autoritats van assegurar al principi que havia estat un accident i després van reconèixer que la Guàrdia Revolucionària l’havia abatut per error–, ja ningú es creu el que diu el govern. Els afectats per l'epidèmia poden ser molts més.

"Estic més enfadada amb el nostre govern que amb els Estats Units. Els nord-americans tenen culpa de tot el que ens està passant, però encara en té més el nostre govern perquè no pensa en la seva gent", afirma l'Azad, una de les clientes del supermercat. El més sorprenent és que la seva opinió la comparteixen molts altres.

Restriccions a internet

Les sancions també afecten temes tan trivials com la baixada d'aplicacions d'internet: Snaap –que és una espècie d'Uber iranià– ja no està disponible ni a l'App Store ni al Google Play. A això cal afegir-hi les restriccions imposades pel mateix règim: a l'Iran estan bloquejats Twitter, Facebook, YouTube i Telegram, i pàgines webs de mitjans estrangers com la BBC i The Guardian. Això sí, la majoria d'iranians disposen als seus mòbils d'una VPN, és a dir, una mena de filtre per saltar-se la censura.

A l'antiga ambaixada dels Estats Units, ara reconvertida en museu, un jove, l'Ali, fa de guia: "En aquesta habitació els nord-americans mantenien reunions secretes", explica mostrant una peculiar sala insonoritzada amb parets i sostre de plàstic. "Aquestes màquines servien per xifrar documents", continua relatant davant unes baluernes metàl·liques que semblen gairebé armaris. "I aquelles, per destruir impresos". Pel que explica, l'ambaixada era més un niu d'espies que no pas una legació diplomàtica. El museu té molt bones referències a TripAdvisor, però, com reconeix el mateix Ali, bàsicament hi van estrangers. Els iranians amb prou feines el visiten: ja en tenen prou d'haver de fer mans i mànigues per arribar a final de mes.