OBSERVATORI DE L’EST

L’oposició russa, entre la repressió i el desconcert

L’oposició democràtica russa, sobretot la sorgida aquests últims anys de les generacions més joves, continua el seu imparable procés d’articulació i de creixement. Imparable però lent, molt lent. Tant, que el dissabte 29 de febrer la manifestació en contra de Putin i la memòria de Borís Nemtsov -el líder assassinat fa cinc anys- no va sobrepassar les 22.000 persones en una ciutat com Moscou, de més de dotze milions. Una mobilització que es va fer sentir però que no representa cap preocupació ni sobresalt per al règim. Veient-les venir Aleksei Navalni, l’activista més sofert i carismàtic, havia fet dies abans des de Twitter una reflexió que era tot un avís: “El Kremlin vol veure quanta gent participa en la marxa per Netmsov. D’això en dependrà el nivell de cinisme amb què continuarà l’operació destinada a mantenir Putin al poder”. I tot feia pensar ja que l’operació el Kremlin la intensificaria amb tot el cinisme i sobtadament, tal com va fer ahir amb la nova llei que li oferirà dos nous mandats. I tal com va passar amb l’inesperat pla de mutació institucional anunciat per Putin el 15 de gener.

Aquell ja va ser un mal dia per als opositors demòcrates, tant per als activistes de carrer com per als protegits als despatxos, que no se sabien avenir del que estava passant. La dissidència no va saber reaccionar amb coherència, lucidesa i unitat a les laberíntiques i enigmàtiques formulacions jurídiques de Putin. El món opositor només té clar que el muntatge de l’amo del Kremlin té com a objectiu mantenir-se en el poder, el màxim de temps i sota el format que sigui. Però com interpel·lar-lo?, com desemmascarar-lo? Per a la immensa majoria dels grups d’activisme social com OVD-Info, o les organitzacions que formen el bloc Rússia Oberta, Putin ha posat en marxa un cop constitucional al qual només es por respondre votant no en el plebiscit que es convoqui. El desconcert dels grups opositors contrasta amb les anàlisis de personalitats atentes al que fa Putin, com ara el magnat Mikhaïl Khodorkovski -abans empresonat i ara exiliat-, que veu els canvis com “un enfortiment del poder unipersonal”. “El president podrà despatxar qualsevol jutge del Suprem o del Constitucional. I fer fora el primer ministre i els governs locals. Això seria el final del federalisme rus”. Reflexions que contrasten amb les dades del Centre Levada, segons el qual un 25% dels russos estan disposat a votar els canvis constitucionals de Putin, tot que un 65% reconeixen que no n’entenen el significat. Levada dona percentatges que expressen la divisió i desconcert generalitzats: un 44% dels russos volen que Putin deixi el poder abans del 2024, mentre que un 45% volen que es quedi.

La sortida de Surkov

Ls sacsejada institucional engegada per Putin ha coincidit amb el comiat, el 19 de febrer, de Vlasilav Surkov, el principal assessor del Kremlin i considerat el creador del que es coneix com a putinisme. Baralles internes? Discrepàncies? En tot cas Surkov era l’home que s’encarregava específicament d’Ucraïna i era partidari -com s’ha vist- de posar-hi mà dura. Però el cop de porta de Surkov a Putin podria haver provocat la reforma institucional, que potser per al guru del Kremlin deixa massa portes obertes a possibles pactes. I Surkov, el més dur de tots els ultres que han envoltat Putin, sembla que era més aviat partidari d’accions dràstiques. No deixar escletxes obertes i desplegar un règim policial guarnit amb urnes i culte a la personalitat. Sembla que Putin vol fer al mateix però gradualment. A dosis.