La pau del tsunami, el trauma pendent

Banda AcehL’Amrullah va ser el primer cooperant que després del tsunami es va decidir a anar a Lambaro Neugid. Coneixia la zona, on havia treballat des del 1997, i sabia que hi havia gent que necessitava ajuda desesperadament. El poble, situat al peu d’uns turons, és a menys de 15 quilòmetres de Banda Aceh, però el desembre del 2004 ningú hi volia anar: la zona estava controlada pel GAM (Gerakan Aceh Merdeka, o Moviment Aceh Lliure).

Quan va rebre l’impacte del tsunami, Aceh era una zona de guerra. Feia més de 30 anys que la guerrilla s’enfrontava a l’exèrcit indonesi per reclamar la independència de la regió, on el govern havia imposat la llei marcial i havia prohibit l’entrada a organitzacions estrangeres.

Amb el país desbordat per la magnitud del desastre, l’endemà mateix del tsunami Jakarta va aixecar la prohibició i va permetre l’entrada de l’ajuda internacional. Vuit mesos després, a Hèlsinki, el govern i el GAM firmaven un acord de pau que encara dura. “Indonèsia va entendre que tenia una oportunitat per reconstruir Aceh i refer la confiança trencada”, diu Lilianne Fan, analista de Humanitarian Policy Group i que treballa a Aceh des del 1999.

Deu anys després de la catàstrofe, Aceh s’ha recuperat completament de la destrucció material i la majoria dels seus habitants han refet les seves vides, però les seqüeles del conflicte encara són vives sota la superfície d’aparent normalitat. La naturalitat i la franquesa amb què la majoria de supervivents relaten la seva esgarrifosa experiència del tsunami desapareix i es converteix en evasives i evident incomoditat quan se’ls pregunta pels anys de guerra, d’intimidacions i tortures d’uns i altres, o per la brutal campanya de contrainsurgència dels militars.

L’Amrullah admet que la por encara no s’ha esvaït. “El tsunami va ser un únic cop. La guerra va ser cada dia durant més de 30 anys”, raona el cooperant, que assegura que un cop firmada la pau alguns guerrillers no van poder tornar als seus pobles pel rebuig de la població.

A Lambaro Neugid alguns veïns admeten que patien sovint interrogatoris i maltractaments dels guerrillers i soldats que volien obtenir informació sobre l’enemic, amb qui solien ser sospitosos de col·laborar. Tampoc podien accedir als cultius que tenien en feixes a la muntanya, ocupada per la guerrilla, ni en podien tenir a la plana, on estaven instal·lats els militars.

Els beneficis del terratrèmol

“Vivíem atrapats entre el GAM i l’exèrcit”, recorda la Mariana, una mestra feliç amb la llibertat que té ara per moure’s i anar fins a la ciutat sense por d’amenaces ni haver de dur la identificació especial que els va imposar l’exèrcit.

Muhammad Yasin, cap de la vila d’Ulee Lhueu, el barri marítim de Banda Aceh que més va patir la força de les onades, assegura que “la pau és un dels grans beneficis del tsunami”, però evita entrar en detalls: “No tenim gran cosa a dir sobre el conflicte perquè el conflicte ja s’ha acabat”.

Aceh va ser un poderós sultanat al segle XVI, porta d’entrada de l’islam al sud-est d’Àsia, i conserva una forta identitat que ha alimentat la vocació d’autonomia política. La pau propiciada pel tsunami va permetre desenvolupar el seu autogovern, en mans ara del Partit Aceh, format per exmembres del GAM. La reconstrucció posttsunami va deixar de banda prendre mesures per a la reconciliació, refer la regió del conflicte armat i diversificar l’economia, que continua basada en l’explotació minera i forestal, i que està controlada per exguerrillers. “Va ser una oportunitat perduda per fer un canvi estructural”, diu Fan.