L’EXPANSIÓ DE LA PANDÈMIA

L’enigma del coronavirus: per què afecta uns llocs i no d’altres

Els experts estudien per què el coronavirus es mostra tan capriciós: les seves conclusions podrien servir per determinar la millor manera de protegir-nos
Una infermera tenint cura d’un malalt a l’UCI de l’Hospital Sant Pau. / XAVIER BERTRAL
H. BEECH / A. J. RUBIN / A. KURMANAEV / R. MACLEAN

El coronavirus ha causat tantes morts a l’Iran que el país ha recorregut a fosses comunes per enterrar-ne les víctimes. Però a l’Iraq, el país veí, el nombre de morts no arriba a un centenar. La República Dominicana ha notificat gairebé 7.600 casos de covid-19. Tot just a l’altra banda de la frontera, Haití n’ha registrat 85. A Indonèsia es creu que milers de persones han mort a causa del coronavirus. A Malàisia, un dels països veïns, la imposició d’un confinament estricte ha mantingut el nombre de morts per sota del centenar.

Si bé és cert que el coronavirus ha afectat gairebé tots els països del món, els seus efectes en uns i altres han estat capritxosos. Mentre arrasava metròpolis globals com Nova York, París i Londres, fins ara ha tingut un impacte molt més baix en ciutats bullicioses com Bangkok, Bagdad, Nova Delhi i Lagos.

Per què el virus ha desbordat algunes zones i n’ha deixat d’altres de relativament intactes és un misteri que ha donat peu a nombroses conjectures, però sense cap resposta concloent. Especialistes en malalties infeccioses de tot el món afirmen que encara no disposen de prou dades per valorar la situació epidemiològica a escala mundial, i que les llacunes en la informació que proporcionen alguns països fan que sigui arriscat treure’n conclusions.

Malgrat tot, queden clares quines són, a grans trets, les tendències. D’entrevistes amb una vintena llarga d’experts en malalties infeccioses, gestors sanitaris públics, epidemiòlegs i acadèmics d’arreu del món es desprenen quatre grans factors que podrien explicar en part la proliferació del virus: la demografia, la cultura, l’entorn i la velocitat de resposta de les administracions. Però totes les possibles explicacions van acompanyades de reserves significatives i dades desconcertants que les contradiuen.

El poder de la joventut

Molts països que no han patit brots de grans proporcions tenen una població relativament jove. Els joves tenen una probabilitat més gran de ser asimptomàtics o presentar símptomes lleus. En aquests casos la malaltia és menys contagiosa, assegura Robert Bollinger, professor de malalties infeccioses de la Facultat de Medicina de la Universitat Johns Hopkins. A més, és menys freqüent que presentin certs problemes de salut que poden fer que el covid-19 sigui particularment mortífer, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

L’Àfrica, amb uns 45.000 casos registrats -una petita fracció dels seus 1.300 milions d’habitants-és el continent més jove del món: més d’un 60% de la població té menys de 25 anys. Per contra, a Itàlia -un dels països més afectats- l’edat mitjana és de més de 45 anys i la mitjana dels que han mort a causa del covid-19 s’acosta als 80 anys.

Ara bé, cal tenir en compte que hi ha excepcions destacables a la teoria de la demografia. El Japó, que té la mitjana d’edat més elevada del món, ha registrat menys de 520 morts, tot i que l’augment del nombre de proves que s’hi efectuen ha fet augmentar els casos. La regió equatoriana de Guayas, l’epicentre d’un brot que podria haver causat la mort de fins a 7.000 persones, té una de les poblacions més joves del país: només un 11% dels habitants tenen més de 60 anys.

La distància cultural

Els epidemiòlegs assenyalen que hi ha factors culturals, com el distanciament social inherent en certes societats, que podrien conferir més protecció a alguns països. A Tailàndia i l’Índia, on les xifres sobre el coronavirus són relativament baixes, és costum saludar-se a una certa distància i amb les mans juntes, amb un gest de pregària. Al Japó i a Corea del Sud es fa una reverència i, des de molt abans de l’aparició del virus, era habitual que els que es trobaven malament portessin mascareta.

Tot i així, hi ha excepcions significatives a la teoria del distanciament social. Malgrat que en molts indrets de l’Orient Mitjà, com l’Iraq i els països del golf Pèrsic, els homes solen abraçar-se i donar-se la mà quan es veuen, la majoria no s’estan contagiant. Els països que estan relativament aïllats també s’han vist afavorits per la situació geogràfica. Alguns països remots enclavats al Pacífic Sud o en zones de l’Àfrica subsahariana no han rebut onades de visitants portadors del virus.

Calor i claror

La geografia de la pandèmia -que es va estendre a un ritme accelerat per països de la zona temperada del món com Itàlia i els Estats Units durant l’hivern i gairebé no ha fet acte de presència en països més càlids, com el Txad i Guyana- semblava indicar que el virus no tolerava bé la calor. De fet, altres coronavirus, com els que causen el refredat comú, són menys contagiosos en climes càlids i humits.

Però els investigadors diuen que la idea que les temperatures elevades per si soles poden repel·lir el virus no és sinó una quimera. Alguns dels pitjors brots en països en desenvolupament s’han produït en indrets com la regió amazònica del Brasil, una zona de clima equatorial. “La cosa més probable és que les condicions meteorològiques de l’estiu hi ajudin, però difícilment frenaran de manera significativa el creixement del nombre de casos o el reduiran per si soles”, comenta Marc Lipsitch, director del Centre de Dinàmiques de Malalties Infeccioses de la Universitat de Harvard.

Ara bé, altres aspectes relacionats amb els climes càlids, com el fet de passar més temps a l’aire lliure, podrien ajudar a contenir-lo. “La vida a dins de casa, en entorns tancats, podria afavorir la recirculació del virus, la qual cosa incrementa les probabilitats de contraure la malaltia”, comenta Josip Car, expert en població i salut mundial de la Universitat Tecnològica de Nanyang (Singapur).

Confinament precoç

Els països que van adoptar mesures de confinament des d’un primer moment, com el Vietnam i Grècia, han pogut evitar un contagi descontrolat, i això posa de manifest el poder del distanciament social estricte i les quarantenes per contenir el virus. A l’Àfrica, països amb una amarga experiència amb patògens mortífers com el VIH, la tuberculosi resistent als medicaments i el virus de l’Ebola sabien com havien d’actuar i ho han fet amb rapidesa. El personal dels aeroports, des de Sierra Leone fins a Uganda, prenia la temperatura (mesura que posteriorment s’ha demostrat menys efectiva), anotava les dades de contacte dels passatgers i portava mascaretes molt abans que els seus homòlegs nord-americans i europeus comencessin a fer-ho. El Senegal i Ruanda van tancar fronteres i van anunciar tocs de queda quan només havien registrat uns pocs casos. Els ministeris de Sanitat van començar a rastrejar contactes des del primer moment.

Sierra Leone va adaptar protocols de rastreig de malalties elaborats durant el brot d’Ebola del 2014, en què van morir gairebé 4.000 persones al país africà. El govern va establir centres d’operacions d’emergència a cada districte i va contractar 14.000 treballadors sanitaris comunitaris, 1.500 dels quals estan rebent formació per dedicar-se al rastreig de contactes, tot i que a Sierra Leone només s’han registrat uns 155 casos confirmats.

Al contrari del que es podria pensar, el virus sembla haver castigat poc alguns països en què les autoritats van reaccionar tard i hi ha hagut un compliment desigual del confinament. Tant Cambodja com Laos van registrar breus onades d’infeccions quan encara hi havia poques mesures de distanciament social en vigor, però cap dels dos països ha registrat cap cas des de fa aproximadament tres setmanes.

Cosa de l’atzar

Al capdavall, molts experts coincideixen a dir que potser no hi ha una sola raó que expliqui per què la pandèmia castiga durament alguns països i no uns altres. Probablement l’explicació és una combinació dels factors esmentats anteriorment, a més d’un altre que assenyalen els investigadors: el pur atzar.

Països amb la mateixa cultura i el mateix clima poden registrar xifres dispars si un sol infectat assisteix a un acte social multitudinari, que es podria convertir en el que els investigadors anomenen un episodi de supercontagi. Exactament això va passar quan un passatger va infectar 634 persones al creuer Diamond Princess al Japó, quan un infectat va assistir a un funeral a Albany (Geòrgia, Estats Units) i quan una dona de 61 anys va acudir a una església de Daegu (Corea del Sud) i hi va contagiar centenars de feligresos i posteriorment milers de coreans.

Els infectats poden passar més d’una setmana sense notar símptomes i per això la malaltia es propaga sense detectar-se. Si aquell diumenge de febrer la dona de Daegu s’hagués quedat a casa l’epidèmia es podria haver reduït a menys de la meitat a Corea del Sud.

Així mateix, hi ha països que haurien d’haver registrat un gran nombre de casos i, per a desconcert dels investigadors, no ha sigut així. Tailàndia va notificar el primer cas confirmat de coronavirus fora de la Xina a mitjans de gener. Es tractava d’un viatger procedent de Wuhan, la ciutat considerada l’origen de la pandèmia. En aquelles setmanes crítiques l’afluència de visitants xinesos a Tailàndia no es va aturar. Per algun motiu, aquests turistes no van desencadenar una transmissió local exponencial.

Alguns països ho fan tot malament i, tot i així, per algun motiu el virus no els colpeja com s’esperaria. “A Indonèsia tenim un ministre de Sanitat que creu que el coronavirus es cura resant i s’estan fent massa poques proves de detecció. Però tenim la sort que hi ha moltes illes que limiten els desplaçaments i potser també les infeccions”, diu el Dr. Pandu Riono, especialista en malalties infeccioses de la Universitat d’Indonèsia. I afegeix: “No hi ha res més que estiguem fent bé”.

Copyright The New York Times