SALUT

La perillosa moda de les dones a l'Àfrica d'emblanquir-se la pell

Els governs alerten del risc sanitari que comporta perquè els cosmètics que fan servir porten mercuri

La dada és significativa, però recurrent. Segons l’últim recompte de l’Organització Mundial de la Salut (l’OMS), pràcticament la meitat de les dones de l’Àfrica subsahariana -4 de cada 10- utilitzen o han utilitzat productes cosmètics per emblanquir-se la pell. Malgrat que moltes associacions vinculades al món de la salut i alguns dels governs afectats fa anys que alerten del risc sanitari que comporta per a les usuàries, aquesta moda, prejudici o negoci -com se’n vulgui dir- continua.

Ara l’executiu de Ruanda, un dels països que més ho han viscut, ha iniciat una campanya per assegurar-se que es compleixi la prohibició de l’ús d’aquestes cremes, que es va aprovar al mes de novembre: tot i el veto, durant aquest mes i mig de suposada prohibició els comerciants ruandesos els han continuat venent, i la població els ha continuat comprant.

Productes prohibits a la UE

El 25 de novembre el president ruandès, Paul Kagame, va anticipar les seves intencions en un missatge a través del seu compte de Twitter. “[Els productes per emblanquir la pell] Són bastant insalubres. Inclouen l’ús de productes químics prohibits”, deia el tuit. Els elements químics als quals es referia Kagame són el mercuri i l’hidroquinona, ingredients principals de la majoria d’aquestes cremes miracle i totalment prohibits en els cosmètics de la Unió Europea.

I amb raó. Diversos estudis revelen que aquestes dues substàncies alteren o suprimeixen la producció de melanina. A més, segons l’OMS provoquen problemes als ronyons, erupcions a la pell, cicatrius, ansietat, depressió i psicosi, i redueixen la resistència de la pell a les infeccions bacterianes i fúngiques. “Ara fem inspeccions en tots els cosmètics per assegurar-nos que no tinguin hidroguinona ni mercuri”, explica Simeon Kwizera, portaveu de l’organisme supervisor del país africà (Junta de Normes), al diari nord-americà The New York Times. “També inspeccionem botigues i mercats i mirem d’assessorar els venedors perquè no comercialitzin els que porten aquests dos elements”, afegeix Kwizera.

El primer objectiu és emular altres estats africans, com Kènia, Sud-àfrica i Ghana, que ja han prohibit els cosmètics que porten aquests components. El segon objectiu és fer-ho efectiu i evitar que, com està passant en els països citats, les cremes no es continuïn comercialitzant de manera clandestina. A Sud-àfrica, per exemple, el 59% de les dones en continuen sent usuàries habituals malgrat la nova norma.

Un negoci segur

I és que darrere d’aquesta pràctica s’hi amaga un entramat força complex. Primer, perquè aquest negoci mou bilions de dòlars als països de pell negra: no només a l’Àfrica subsahariana, sinó també a l’Índia, a Bangladesh, a la Xina i en molts indrets del Carib. I esclar, les empreses que dominen aquesta cartera fan pressió als governs perquè la seva sort no s’acabi. El cas indi és revelador: el 61% del seu mercat dermatològic està basat en aquests productes.

I en segon lloc, perquè sovint el furor de fer més blanca la pell supera límits racionals. Hi ha la convicció que tenir la pell més clara significa ser més atractiu i pertànyer a una classe social més alta. No només això, sinó que en moltes d’aquestes societats es creu que emblanquir-se multiplica les possibilitats de trobar una feina, de ser admirat pels altres o fins i tot de tenir una relació amorosa. Els inputs que reben no hi ajuden: bona part de la publicitat i de les pel·lícules són protagonitzades per persones que tenen la pell més clara.

Més continguts de