REGNE UNIT

Una polèmica entre el Negre de Banyoles i el Gegant d’Altzo

Reclamen enterrar un esquelet humà de 2,30 metres d’alçada en exposició a Londres

La història de Charles Byrne, un irlandès de 2,30 metres d’alçada que va viure només 22 anys entre el 1761 i el 1783, recorda força la del Negre de Banyoles, un boiximà cap de tribu nascut al territori del que avui és Botswana, que va ser dissecat el 1830 i que va acabar exposat al Museu Darder de la capital del Pla de l’Estany entre el 1916 i el 2000: una herència més del colonialisme i de l’eurocentrisme. Només després de queixes reiterades de la representació diplomàtica del país africà a l’Estat, va ser repatriat i enterrat a Gaborone, capital del país.

La de Charles Byrne també evoca la desgràcia del Gegant d’Altzo, Migel Joakin Eleizegi (1818-1861), popularitzat per la premiada pel·lícula Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi. Aquest home, de 2,42 metres d’alçada i 203 quilos de pes, es va exhibir per mig Europa com una atracció de circ. En morir, el cadàver va ser desenterrat i robat, sense que se sàpiga on és. El film donava una versió molt poètica, insinuant que ell mateix va vendre el seu cos abans de morir a canvi d’uns diners que van servir perquè un dels seus germans emigrés a Amèrica.

La biografia de Charles Byrne, conegut com el Gegant Irlandès, una altra gran atracció de circ a l’Anglaterra eduardiana, té un element de literatura gòtica que remet al conte de Robert Louis Stevenson El lladre de cadàvers. Mentre duien les seves despulles a la costa de Margate, a Kent, al sud d’Anglaterra, per complir amb el desig de Byrne de ser enterrat al mar, van ser robades per encàrrec del cirurgià escocès John Hunter (1728-1793). Les volia per raons mèdiques. Poc després Hunter va començar a exhibir l’esquelet. Dos-cents trenta-cinc anys més tard, els ossos de Charles Byrne estan encara darrere d’una vitrina a la sala central del Hunterian Museum de Londres, espai d’exhibició de restes anatòmiques que depèn del Reial Col·legi de Cirurgians d’Anglaterra. El museu està tancat provisionalment per reformes i mentre no obre han revifat les crides, des de diferents fronts, acadèmics i també polítics, perquè Charles Byrne sigui finalment enterrat tal com volia.

Documental de la BBC

La campanya per la dignitat de Charles Byrne es va posar en marxa el 2011, arran d’un documental de la BBC. El programa recollia la investigació de l’endocrinòloga Marta Korbonits, del Barts Hospital, de Londres. Després d’exàmens genètics fets a partir de l’ADN de Byrne extret d’un parell dels molars, Korbonits va establir vincles genètics amb un seguit de persones vives del comtat de Derry, on va néixer el gegant. Algunes també afectades per la malformació.

La investigació sobre la malaltia que patia Byrne -acromegàlia- va fer un pas rellevant quan el 1909 el també cirurgià nord-americà Harvey Cushing va extreure la part superior del crani del gegant i va observar una fossa hipòfisi molt gran, cosa que va confirmar la relació entre el problema genètic i l’adenoma, un tipus de tumor benigne. La troballa va permetre el diagnòstic i tractament precoç de persones afectades de gegantisme. El museu té l’excusa científica per continuar exhibint l’esquelet, que fins i tot va ser visitat per la reina d’Anglaterra el 1962.

En el documental, el director de la institució, Samuel Alberti, també assegurava que les persones vinculades genèticament amb Byrne donaven suport a l’exhibició del gegant. Però, en un estudi acadèmic recent, la catedràtica de geografia humana Catherine Nash, de la Universitat Queen Mary, de Londres, ha desfet la hipòtesi. Només una persona hi estava d’acord. A més, Nash indica que el testimoni, Brendan Holland, està emocionalment molt vinculat al Barts Hospital, i relacionat amb Korbonits, ja que s’hi ha tractat el seu gegantisme.

En aquest punt ha intervingut el professor Thomas L. Muinzer, de l’Escola de Lleis de la Universitat de Stirling, a Escòcia, que en un article acadèmic molt recent ha revifat la campanya que reclama l’enterrament del gegant al mar. Muinzer assegura que l’argument de l’interès científic ja no és vàlid per continuar conservant i exhibint Byrne al museu, entre altres raons perquè des del 2011 ja hi ha la seva seqüència genètica. Davant de la pressió, la setmana passada, la direcció del museu va assegurar que abans que reobri, el 2021, els patrons consideraran què fer amb el gran irlandès de 2,30 metres.

Més continguts de