La polèmica moda als EUA de no poder pagar amb metàl·lic
L’aparició d’aquesta tendència perjudica la població més pobra
WashingtonDiscreta, la nota d’avís penja de la porta. Els clients, que no paren d’arribar a mitja tarda, la ignoren. Entren i surten en menys de dos minuts, amb ganes de tornar a casa després de tot el dia a l’oficina. Trien els ingredients de l’amanida, se la serveixen en un recipient de plàstic, passen per caixa i dirigeixen els seus telèfons mòbils cap a un lector digital. Un codi QR identifica el client i, a través d’una aplicació, li passen el càrrec al seu número de compte. Sembla que tots sabien que, tal com adverteix la nota, aquest establiment “ja no accepta diners en metàl·lic”.
L’Alhya, que despatxa amb diligència una clientela majoritàriament jove, fa una pausa per atendre les preguntes de l’ARA. Ella és l’encarregada d’un dels locals que la cadena de menjar ràpid especialitzada en amanides Sweetgreen té a Washington. Des de fa dos anys aquesta marca ha deixat d’acceptar pagaments en efectiu. La mateixa Alhya defensa que és millor així perquè “els diners roden per moltes mans i nosaltres som una cuina oberta, on treballem amb productes orgànics”. Però què passa si no es disposa ni de l’aplicació, o ni es pot, o es vol pagar amb targeta? “Hem de ser comprensius”, diu la noia, que afirma que la majoria de clients ja coneixen aquesta peculiaritat del local.
I és que Sweetgreen és una de les diverses cadenes i negocis dels Estats Units que han fet el pas de deixar de banda el pagament en metàl·lic. L’argument més repetit entre els defensors d’aquest model és que es guanya en productivitat -ja que no es perd temps a l’hora de calcular el canvi- i en seguretat -perquè no hi ha diners físics per robar: ni a la botiga, ni durant el trajecte al banc-. Malgrat això, aquesta tendència ha generat una visió contrària, allò que molts ja anomenen un apartheid econòmic.
Apartheid contra els pobres
Aquells que viuen en la pobresa o amb pocs recursos tenen problemes per accedir al sistema bancari i, per tant, per disposar d’un compte bancari i una targeta. Joseph Leitman-Santa Cruz, director executiu de Capital Area Asset Builder (CAAB) -una ONG dedicada a l’assessorament econòmic de veïns de Washington en aquesta situació-, apunta a l’ARA que les persones més afectades en cas que la desaparició del metàl·lic es consolidi serien “les persones de color, ja siguin afroamericans, llatinoamericans, vinguts de la diàspora africana o persones migrants sense documents legals”.
Segons dades d’aquesta organització, un 8% de les famílies de l’àrea de la capital nord-americana no tenen compte bancari. “Un 47% de les famílies, a més, no tenen estalvis per sobreviure més enllà de tres mesos en cas de perdre la feina o de tenir una emergència sanitària”.
Per evitar aquesta discriminació, des de CAAB aconsellen als més desafavorits “fer-se visibles” a ulls de la banca. O sigui, obrir-se un compte bancari i fer-lo servir. En cas contrari, les entitats bancàries poden negar a aquests clients una targeta de crèdit o un préstec. Tot i que de vegades tampoc és tan fàcil aconseguir-ho.
El mateix Leitman-Santa Cruz reconeix que sovint els bancs no volen aquests perfils de persones com a clients. “Existeix una base de dades que comparteixen les entitats bancàries sobre clients que en el passat han emès xecs sense fons o han comès frau. En el 99% dels casos les persones que apareixen en aquesta llista no podran tenir accés a un compte”. Més enllà dels casos vinculats a la pobresa, existeixen altres raons per les quals un ciutadà pot no voler utilitzar una targeta: per exemple, per no deixar rastre del pagament en un regal. Per als turistes estrangers, pagar amb targeta suposa generalment el recàrrec d’una comissió per cada despesa.
Malgrat que la tendència sembla imparable, la ciutat de Filadèlfia va ser fa unes setmanes la primera de tot el país a prohibir les botigues de pagament exclusiu amb targeta. La ciutat, la més gran de l’estat de Pennsilvània, té un 26% dels seus habitants per sota del llindar de la pobresa. Diversos estats i ciutats dels Estats Units s’estan plantejant seguir els mateixos passos.
