El polvorí dels Balcans

A vegades els museus fan una mica de nosa. Per sort no sol passar gaire, però el museu que han aixecat a la cantonada on el 28 de juny del 1914 van assassinar l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria definitivament fa nosa. Pocs objectes originals i racons sense sentit, com un lloc on et pots fer fotografies com si fossis l’arxiduc i la seva dona, Sofia Chotek von Chotkova (Sofia Maria Josefina Albina Chotek), la duquessa de Hohenberg. Quina presa de pèl és aquesta?

Dolços de diferents cultures

Just a la cantonada de Sarajevo on el nacionalista serbi Gavrilo Princip va disparar dos trets el 1914 a Francesc Ferran i la seva dona, els assassinats dels quals es van convertir en l’espurna per fer esclatar Europa en mil trossos a la Primera Guerra Mundial, hi havia una pastisseria: el negoci de Moritz Schiller Delicatessen. Era propietat d’un jueu de parla alemanya que, a part de fer dolços, venia altres productes gurmet als ciutadans amb les butxaques plenes d’una ciutat tan caòtica com complicada. Hauria estat preciós que el negoci encara hi fos. Us ho podeu imaginar? Una pastisseria centenària on s’apleguessin, unides, totes les tradicions culinàries de les diferents cultures que han escrit, dia a dia, any rere any, la història de Sarajevo. Des dels pastissos de Sacher de Viena fins als ekmek kadayifi d’Istanbul, passant per Belgrad i la cuina sefardita. Però ara hi ha aquest museu, relativament nou. El primer cop que vaig ser a Sarajevo el museu encara no hi era i l’edifici estava abandonat, amb algun forat de bala de la recent Guerra dels Balcans. Només hi havia una placa que recordava els fets, una placa estranya, ja que, a diferència de la major part de plaques commemoratives, no està col·locada en una part alta de l’edifici. Està situada a peu de carrer, com si volgués ser més a prop del lloc on Princip va disparar abans de ser detingut.

Diferents alfabets

Potser hauria estat millor deixar-ho així, una placa i prou, sense el museu. Qui sap. Potser el critico perquè em fascinen les velles fotografies del negoci de Moritz Schiller. En una fotografia del 1908, al pis superior s’hi poden veure cartells publicitaris escrits en alemany, hebreu i turc quan encara s’escrivia aquesta llengua amb alfabet àrab i no pas en l’occidental, com va imposar Atatürk a partir del 1925. A les imatges del 1914 els anuncis són diferents: s’anunciaven transports a Croàcia en alfabet llatí. Entre el 1908 i el 1914 tot havia canviat, ja que el 1908 l’Imperi Austrohongarès s’havia annexionat Bòsnia, fins llavors part de l’Imperi Otomà, i intentava imposar la seva llengua, l’alfabet i la monarquia. Aquesta cantonada estava destinada, amb un toc de fatalitat, a ser clau per explicar la complexitat dels Balcans. La cantonada és ben a prop del vell barri de Bascarsija, fascinant malgrat els negocis turístics, amb la seva arquitectura otomana i mesquites. Princip va disparar just davant del riu Miljacka i del Pont Llatí, un dels ponts més antics de la ciutat, aixecat fa més de 600 anys pels otomans, tot i que porti aquest nom pel seu estil. Un pont que durant els anys de Iugoslàvia duia el nom de Princip, l’assassí de Francesc Ferran. En funció de qui mana, els noms dels carrers i ponts canvien, i el serbobosnià Princip, heroi per a molts, ara no és ben vist en una Bòsnia on tampoc miren amb nostàlgia l’Imperi Austrohongarès. La nova Sarajevo, menys intercultural que abans, continua sent un mosaic fascinant que després de tanta sang no porta gaire bé haver de processar fets com els del 1914. Així que han fet un museu per fer quatre calerons entre els turistes.

Nous temps

Per la cantonada hi segueixen passant joves, ells musculats i elles amb faldilla curta, vivint ràpid sense pensar gaire, com si tinguessin present que de menuts la mort sobrevolava la ciutat. I famílies religioses amb barbes i hijabs. Tots caminen per davant d’una cantonada on pots descobrir detalls d’una assassinat que va canviar el món al museu que ocupa el lloc d’una pastisseria que explicava millor que qualsevol museu la màgia de Sarajevo.