La pressió migratòria posa a prova el model d’acollida de París
L’Ajuntament demana més places d’atenció per a demandants d’asil
ParísA la sortida de la boca del metro de Porte de La Chapelle, al districte 18, el límit nord de la metròpoli de París, un voluminós i desatès edifici et dona la benvinguda amb un panell luminescent que corona l’immoble. “Life’s good” (La vida és bona), s’hi pot llegir en lletres ben grans. L’eslògan és d’una coneguda marca d’electrodomèstics, però en aquest barri on només arriba la línia 12 del metro de combois atrotinats, ningú no en fa cas.
“De quina associació veniu?”, pregunta el Bertin, veí del districte des de fa deu anys. Està assegut a la terrassa d’un cafè, amb la taula buida. De lluny ha vist que no érem del barri. “Cada vegada que els evacuen tornen a venir”, indica amb un cop de cap en direcció a un centenar d’homes que deambulen en una cruïlla, sota una via del metro aeri. Precisament va ser aquí on la policia francesa i els serveis socials van evacuar fa un parell de setmanes un campament irregular amb 2.771 refugiats. Amb aquesta operació, ja són 34 els campaments irregulars desallotjats des del 2015 a la capital francesa.
Però no havia passat ni una setmana que almenys un centenar d’homes -la gran majoria d’una vintena d’anys- ja tornaven a dormir al ras o, els més afortunats, en tendes de campanya. Un gravat en una roca recorda “la memòria dels que no han arribat” i, per deducció, la sort que han tingut els que ara són aquí, fins i tot dormint sense un sostre. Una mica més lluny es pot llegir en una pancarta escrita també en anglès: “No som perillosos, sinó que estem en perill. Som humans, volem humanitat”.
Si els refugiats s’agrupen en aquesta zona és perquè a tocar hi ha el centre temporal de primera acollida París Nord, que l’ONG contra l’exclusió social Emmaüs Solidarité gestiona des del novembre passat amb l’ajuda de voluntaris i associacions com Utopia 56. El centre és, segons els promotors, l’únic a tot Europa que ofereix atenció integral als immigrants i orientació adaptada. Però en aquest antic magatzem de la ferroviària estatal SNCF no hi ha lloc per a ningú més, les seves 400 places estan sempre ocupades.
Només homes per un màxim de 10 dies
Els residents, només homes perquè no s’hi accepten ni dones ni famílies, poden estar-s’hi un màxim de deu dies. Els que no hi caben es busquen la vida pels voltants, a la intempèrie. És per això que l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, ha proposat al govern del primer ministre Édouard Philippe una llei “d’acollida i orientació”, així com un repartiment més equitatiu dels demandants d’asil i un augment de les places d’allotjament. Els límits de les actuals mesures per als refugiats es poden percebre fàcilment a la zona de Porte de La Chapelle.
Fa unes setmanes que hi va haver una marxa d’alguns veïns del barri perquè “fessin fora els estrangers”, explica el Bertin. En resposta, l’Ajuntament va ordenar-ne l’enèsim desallotjament. “La gran majoria dels que són aquí venen d’Itàlia”. ¿I de Calais, al nord de França? “No, els que són a Calais no hi venen. Aquells volen anar a Londres”, matisa l’home. Tant els d’allí com els d’aquí, però, tenen en comú que són originaris de “Gàmbia, Ghana, el Sudan, Eritrea, però també de Síria i l’Afganistan”, continua el Bertin.
“Si no molesten el veïnat, no tinc cap problema que siguin aquí. Són éssers humans com nosaltres i també tenen dret a viure”, afirma l’home. “Abans de l’arribada massiva d’immigrants, al barri només hi havia toxicòmans. I encara continuen aquí, fins i tot a vegades s’esmunyen entre els refugiats”. Però el Bertin no s’està d’afegir: “No podem allotjar tothom. Nosaltres mateixos, que som francesos i tenim papers, no disposem d’allotjament [dels serveis socials] per a tots. Com voleu que tots els immigrants sense papers en tinguin?”, es pregunta. “De totes maneres, la culpa és dels polítics”, etziba abans d’acomiadar-nos.
