El propietari d'un important diari de l'Alemanya de l'Est resulta ser un antic informador de la Stasi

L'empresari Holger Friedrich surt al pas de la polèmica publicant la seva història

CHRISTOPHER F. SCHUETZE / THE NEW YORK TIMES

El matrimoni benestant que va comprar el Berliner Zeitung –un distingit però modest supervivent de la premsa de l'Alemanya de l'Est– va programar el retorn del diari el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, el mes passat.

En un editorial de dues pàgines, la parella d'empresaris, Silke i Holger Friedrich, instaven a repensar la història a partir de la reunificació alemanya. Argumentaven que, 30 anys després de la caiguda del Mur, els alemanys orientals haurien de recuperar el control del seu relat propi respecte a Occident, i generaven polèmica defensant l'últim líder de l'Alemanya de l'Est. Hi va haver una informació, però, que van passar per alt.  Una setmana després, un diari rival va informar que el senyor Friedrich, de 53 anys, havia sigut informador de la Stasi, la temuda policia secreta de l'Alemanya comunista.

En comptes de demanar disculpes, Friedrich va sortir al pas de la polèmica: va argumentar que se l'havia obligat a fer d'informador i que en realitat va col·laborar amb les seves suposades víctimes per assegurar-se que no revelava res  que fos sensible. Va insistir que no tenia raons per lamentar-se'n. Al mateix temps, va reconèixer que no podia estar segur de si algú havia estat perjudicat per les seves accions. "No soc un oriental que hagi de demanar disculpes. No soc un oriental que s'hagi d'agenollar", va dir en una entrevista a les oficines del seu diari.

El Mur de Berlín, 30 anys després

Amb la intenció d'explicar la seva història, Friedrich va concedir accés als arxius de la Stasi sobre ell tant al New York Times com al diari The Frankfurter Allgemeine Zeitung. També va encarregar un informe oficial d'aquests fitxers a l'antiga cap dels arxius de la Stasi i a un historiador. En el seu informe, l’arxivista i l'historiador van verificar l’autenticitat dels fitxers, tot i que assenyalaven que no hi havia manera de saber si els centenars de pàgines eren representatives de tota la informació que la Stasi tenia en relació a Friedrich.

El cas reflecteix el debat que hi ha a Alemanya sobre el llegat de la Stasi i els que hi van col·laborar, i mostra com algunes percepcions han anat evolucionant. Cap a les seves acaballes, l'oficina d'intel·ligència de la RDA va utilitzar uns 189.000 informadors, segons es calcula, per ajudar a mantenir l'adhesió de la gent a un estat comunista on vivien 16 milions de persones. Va ser una font de terror a l'Alemanya de l'Est i de vergonya profunda després de la seva caiguda. Amb tot, en els últims anys molts alemanys han tingut una visió més matisada dels que van col·laborar amb la policia secreta, ja que ha anat transcendint que molts patien xantatges o eren coaccionats. "La gent està més disposada a discutir les ambigüitats que envolten aquells individus que actuaven com a informadors", assegura Ned Richardson-Little, historiador de la Universitat d'Erfurt, a l'antiga Alemanya de l'Est.

La cultura popular també ha reflectit aquest canvi de percepció: el 2006, la pel·lícula premiada per Hollywood La vida dels altres se centrava en els truculents mètodes de la Stasi, però l'any passat, la pel·lícula Gundermann, basada en fets reals, ja mostrava una visió mes empàtica en la representació que feia de la vida d'un informant, un miner de carbó convertit en cantant popular. Va guanyar premis nacionals i va tenir molta audiència, especialment a l'Alemanya de l'Est.

De les 700 pagines que té el fitxer sobre Friedrich, més de 500 tracten sobre la vigilància que s'exercia sobre ell, i no pas sobre la que ell duia a terme. Finalment, els seus responsables de la Stasi el van alliberar, i van anotar a l'arxiu que les seves informacions tenien molt poc valor. 

L’ampli informe de Marianne Birthler, antiga responsable dels arxius de la Stasi, i de l’historiador Ilko-Sascha Kowalczuk, va assenyalar que encara que Friedrich mirés de no perjudicar ningú no hi ha manera de comprovar que mai ho arribés a fer.

Sobre per què no havia revelat el seu passat abans, Friedrich va dir: "Creiem que era millor presentar la refundació del diari abans que això sortís a la llum. Així podem gestionar-ho millor".

Les seves relacions amb la Stasi van començar després d'incorporar-se a l'Exèrcit de la RDA, el 1986. El 1987, després de ser arrestat com a sospitós de planificar una fugida cap a l'oest, se'l va retenir en una instal·lació de la Stasi i va haver de triar entre informar o anar a la presó. "No m'ho vaig pensar ni 30 segons", va dir Friedrich a l'entrevista. També va afegir que sempre havia sigut honest amb la seva família i amics sobre la seva pertinença a l'organització.

Segons el fitxer del senyor Friedrich, els seus responsables li van demanar que es fes amic de persones concretes. Però sembla que mai va retornar-los informació gaire valuosa.

La tempesta al voltant de l'arxiu Stasi de Holger Friedrich s’ha convertit en un espectacle públic a Alemanya. Va suposar una turbulenta irrupció en la vida pública per a una parella poc coneguda fins que van comprar el grup editorial Berliner Verlag, que publica el Berliner Zeitung i altres diaris menors.

Friedrich havia fet fortuna a la indústria tecnològica els últims deu anys, i també va treballar a la consultoria McKinsey, mentre que la senyora Friedrich va fundar una escola privada a Berlín. Al comprar el diari, es van comprometre a introduir els seus coneixements tecnològics i empresarials per reanimar-lo. Les seves publicacions només conserven una petita part de la circulació combinada de 2,5 milions que ostentaven abans de la caiguda del Mur. Però algunes ensopegades posteriors van generar polèmica en les primeres setmanes després de rellançar el diari. Per exemple, van publicar un article elogiós sobre una empresa en què el senyor Friedrich tenia una participació, i en van ometre la connexió.

Tot i així, la compra de Berliner Verlag per part dels Friedrich, per un preu que no es coneix públicament, la converteix en l'única editorial de diaris important a Alemanya que té propietaris independents provinents de l'antiga república de l'est.

El seu primer editorial va consistir en un atac a la narrativa oficial alemanya sobre la caiguda del Mur el 9 de novembre del 1989, i la posterior reunificació. Per exemple, la parella va suggerir que Alemanya faria bé d'acostar-se al president rus, Vladímir Putin. Però va ser un altre comentari el que va provocar les controvèrsies més intenses: van suggerir que s'hauria d'agrair a l'últim dictador de l'Alemanya de l'Est, Egon Krenz, que va participar en la repressió de la revolució pacífica dels 80, el fet de no haver agredit violentament els manifestants.

Mentre que alguns van dir que anaven massa lluny, d’altres van agrair la reivindicació d'un nou plantejament a l'hora de referir-se a la història soviètica d'Alemanya.

Els mites que encara separen els alemanys

"És possible que no comparteixi les seves opinions, però es tracta de qui té l'autoritat per interpretar la història d'Alemanya de l'Est i la caiguda del Mur, i això ho justifica", ha dit Mandy Tröger, que ensenya mitjans de comunicació i comunicació a la Universitat de Munic. "Sobretot si ens fixem en narracions mediàtiques convencionals, aquesta opció pot ser vista com un acte d'emancipació".

Robert Ide, l'editor en cap del màxim competidor local del diari, el Tagesspiegel, va dir: "Com a alemany de l'Est i redactor sènior crec que és una cosa bona que el berlinès Zeitung es revifi amb un nou impuls".

El senyor Ide, que tenia 14 anys quan va caure el Mur, no va criticar el senyor Friedrich per la seva conducta quan era soldat, però va ser menys indulgent amb les seves decisions com a propietari del nou grup editorial: "No podem saber com hauríem actuat en aquelles circumstàncies, però podem preguntar-nos com ho hauríem tractat avui en qualitat d'editors", va dir Ide. "Podria haver explicat la seva història el mateix 9 de novembre [quan va presentar la nova direcció del diari] i així hauria generat un debat sincer sobre el tema".

Copyright The New York Times