La protesta a Algèria es desinfla

Orà (Algèria)Al Cafè Parisien d’Orà s’esmorza tard els divendres, que per a alguna cosa és dia festiu. És cap a les onze del matí quan la parròquia -tot homes- fuma la primera cigarreta després del cafè amb croissant. Pensen i parlen amb permís d’una cadernera que canta sense parar des d’una gàbia sobre la barra de zinc. Just a sobre hi ha una pantalla de plasma, però algú ha tingut la deferència de treure-li el volum per no molestar la bestiola. En realitat, les imatges a France 24 parlen per si soles: combats als afores de Trípoli, cop d’estat al Sudan, manifestacions multitudinàries a Alger.

“No n’hi ha per a tant”, comenta el cambrer, sense abaixar la mirada. “¿Veus tots aquests buits lliures als marges? No té res a veure amb les mobilitzacions anteriors”, afegeix. Ni els manifestants ni les autoritats tenen xifres sobre la participació en les protestes dels divendres, però la veritat és que les imatges que arriben des de la capital no tenen res a veure amb les de les primeres manifestacions del mes de febrer. Va ser llavors quan la presentació de la candidatura a les eleccions presidencials d’Abdelaziz Bouteflika va desencadenar les manifestacions més importants de la història recent d’Algèria. Passaran a la història aquelles imatges aèries dels primers dies, en què una marea humana inundava la cèntrica plaça de la Grande Poste i les sis artèries que hi conflueixen.

Tímid conat de rebel·lió

Que en el vuitè divendres de protestes consecutiu calgui deixar el dron a terra i tancar el pla sobre els manifestants no és una bona notícia, i més encara quan les crides a la mobilització s’han multiplicat durant els últims dies. Dimarts passat, una setmana després de la dimissió de Bouteflika, s’anunciava la presa de possessió d’Abdelkader Bensalah com a president interí del país. La primera reacció contra el nomenament d’aquest apparàtxik de 77 anys va arribar de mans dels més joves. Uns quants canons d’aigua i una mica de gas lacrimogen van servir per sufocar el tímid conat de rebel·lió dels estudiants aquell mateix dia, i també dimecres, quan Bensalah va anunciar una convocatòria electoral per al 4 de juliol.

A les 12 del migdia a l’avinguda Larbi ben M´hidi -a cinc minuts del Cafè Parisien- hi ha més gent dins d’un autobús groc atrotinat que al carrer més comercial de les segona ciutat d’Algèria. Mentre espera que algú passi davant del seu lloc de venda -una taula plegable amb un grapat de banderes algerianes i palestines-, el Nabil es queixa que les vendes han baixat molt en les últimes setmanes. “Ni tan sols l’arribada de la nova samarreta de la selecció de futbol palestina anima la gent”, es queixa aquest antic guia turístic de 23 anys. Si bé l’explicació es troba en el fet que gairebé tothom ja en té, també pesa el fet que aquí, a Orà, les protestes van de baixa.

“A la tarda hi haurà alguna cosa a la plaça d’Armes, però no abans”, diu el Nabil, just abans de demanar-nos el número de telèfon. Va estar alguna vegada a Alacant i li agradaria tornar-se a dedicar al turisme, però no pas a Algèria.

Primer, la migdiada

A l’hora de dinar arribaven notícies de protestes a la insurrecta Cabília -bastió berber d’Algèria-, i s’atribuïa a la pluja l’escassa afluència de manifestants a Constantina, la tercera ciutat algeriana. A Orà sembla que tot comença després de la migdiada. A les quatre de la tarda l’helicòpter ja s’ha despertat i sobrevola la ciutat sense perdre de vista un grup d’uns vint ciclomotors que alenteix el trànsit per la corniche d’Orà. La comitiva gira a l’esquerra dos quilòmetres després per entrar a la plaça d’Armes, on els espera un grup compacte de manifestants, la mitjana d’edat dels quals no deu superar els vint anys. Algú ha portat megafonia.

“Necessitem treure poder a l’exèrcit i a les mesquites per aconseguir un estat totalment laic”, comença clamant un noi amb visera de raper. Hi ha un instant de tensió quan la policia intervé per posar fi a les proclames requisant el megàfon. “Al·là és el més gran”, coregen aleshores, aixecant el dit índex, un grup d’homes, alguns vestits amb la dishdasha, la camisa tradicional àrab fins als turmells. Després de guanyar les eleccions del 1989, l’islamista Front Islàmic de Salvació (FIS) va ser derrocat per un cop militar abans de la seva arribada al poder, cosa que va desencadenar una salvatge guerra civil durant la dècada dels 90. “Els islamistes estaven molt callats fins ara, però sembla que ja comencen a aparèixer”, lamenta el Faizal, un noi de 21 anys d’Orà amb una bandera algeriana lligada al cap.