Mor el rais Hosni Mubàrak

Va governar amb mà de ferro durant tres dècades fins que va ser derrocat per la revolució del 2011

Egipte ha tancat avui una pàgina fosca de la seva història contemporània. L’exdictador Hosni Mubàrak ha mort als 91 anys en un hospital del Caire quasi una dècada després d’haver estat derrocat per una revolució que va admirar el món sencer i que va servir d’inspiració i de model a les anomenades Primaveres Àrabs.

La seva dimissió, forçada per l’exèrcit, va posar fi a quasi trenta anys d’una fèrria dictadura ben secundada per Occident. Però l’experiment democràtic egipci va durar només dos anys: l’any 2013 un altre general, Abdel Fattah al-Sissi, va protagonitzar un cop d’estat i va instaurar una dictadura encara més brutal.

La presidència del país ha decretat tres dies de dol i ha expressat el dolor per la pèrdua “d’un heroi nacional”, en referència al seu historial de combatent en la guerra del 1973 contra Israel. “Va assumir el comandament de les forces aèries durant la guerra i va restablir la dignitat i l’orgull a la nació àrab”, proclama el text.

L’exèrcit, per la seva banda, també n'ha destacat el lideratge durant “la gloriosa Guerra d’Octubre”, més que no pas la seva presidència. D’acord amb una filtració al diari Al-Ahram, Mubàrak rebrà un funeral militar en una mesquita als afores del Caire. Segons ha revelat la família, el veterà expresident havia ingressat recentment a l’hospital després d’haver-se sotmès a una operació per treure-li un tumor a l’estómac.

Ascens inesperat

L’ascens de Mubàrak al poder es va produir de manera inesperada, després de l’assassinat del president Anwar al-Sadat l’any 1981 a mans d’un grup fonamentalista com a venjança per haver signat a Camp David el tractat de pau amb Israel. El magnicidi va permetre al general, que havia mantingut un perfil polític baix com a vicepresident, governar sota l’estat d’emergència i aplicar tota mena de violacions dels drets fonamentals. La seva estratègia de mantenir una “pau freda” amb Israel va rebre la benedicció d’Occident, sobretot dels Estats Units, que cada any li van atorgar centenars de milions de dòlars en ajuda militar.

Tot i les ingents ajudes financeres, el país no es va desenvolupar econòmicament ni socialment, sinó que les desigualtats i la pobresa van anar augmentant progressivament. A partir dels anys 90, Mubàrak va adoptar una política d’orientació neoliberal que va disparar la corrupció i va afavorir sobretot el cercle d’empresaris pròxim al seu fill Gamal, a qui els rumors assenyalaven com el delfí. Aquest desplaçament del poder de l’exèrcit, la institució més poderosa de l’Egipte independent, cap a una nova elit empresarial, va generar malestar al si de l’estament militar, que li acabaria retirant el suport quan va esclatar la revolució.

El judici del segle

“Mubàrak va mantenir un aparell mediocre que no el va protegir ni tampoc va establir unes institucions per sostenir Egipte després de la seva desaparició”, considera Wael Eskandar, membre de la generació de bloguers que es van donar a conèixer arran de la revolució. Aquella revolta pacífica, que va tenir com a epicentre la icònica plaça Tahrir del Caire, va triomfar després de només divuit dies tot i haver sigut cruelment reprimida al principi. D’acord amb un informe del mateix govern egipci, 846 persones van perdre la vida en les protestes.

A causa de la pressió dels activistes al carrer, la junta militar que va tutelar els primers mesos de la transició es va veure obligada a obrir un procés contra Mubàrak i diversos alts càrrecs del règim per la violència exercida contra els manifestants l’any 2011. L’anomenat judici del segle va suscitar un gran interès entre els egipcis, que van seguir enganxats al televisor les primeres sessions.

Aquell procés, que es va tancar amb una sentència de cadena perpètua per a l’exdictador, va ser posteriorment declarat nul per un tribunal de cassació. L’any 2017, Mubàrak va ser exonerat definitivament d’aquells crims i va ser alliberat amb només una condemna ferma de tres anys de presó per corrupció.

“Malgrat haver patit la desgràcia de ser derrocat, [Mubàrak] ha viscut prou temps per veure com alguns egipcis passaven a sentir nostàlgia pel seu règim davant un dictador encara més brutal, i en una situació en què la població pateix unes taxes de pobresa més elevades que abans”, afirma l’analista polític Timothy Kaldas. Paradoxalment, una dècada després de l’esclat a Tahrir, les aspiracions de “pa, llibertat i justícia social”, el lema central de les protestes de la revolta que va fer caure Mubàrak, semblen més utòpiques que mai.