ENTREVISTA

“La ciutadania es mobilitza només davant del que veu a la televisió”

Ana Isabel Martínez, activista en drets humans, asil i migracions, presideix l’entitat València és Refugi

València és Refugi és una petita entitat de voluntaris creada a principis del 2018 que treballa per facilitar l’acollida dels migrants que arriben al País Valencià.

Com es genera l’odi?

Creient les mentides xenòfobes dels mitjans de desinformació. ¿Els alemanys eren racistes i odiaven els jueus? No, simplement van comprar una propaganda molt ben estudiada. El mateix passa amb Catalunya. Com pot arribar algú a odiar els catalans només pel fet de ser-ho? Això fa cinc o deu anys no passava. Ara es difonen una mar de mentides, i això genera una reacció. Ells juguen molt bé les seves cartes i nosaltres molt malament les nostres. Perquè hem d’admetre que d’uns anys cap aquí tot va en una direcció gens positiva.

¿El missatge antiimigració rebutja el color de pell o la pobresa?

No ens molesta el xeic, sinó el magribí pobre. Per això sempre expliquem que no ajudem ciutadans de raça negra, àrabs o llatins, sinó persones. Si el veí de baix necessités ajuda, segurament la primera que obriria la porta de casa seria jo. Perquè aquests que ara enarboren tant la bandera d’Espanya si veuen un espanyol desnonat o amb problemes tampoc fan res. La persona que ajuda, ajuda, i no mira a qui, i qui és insolidari ho disfressa, per exemple, d’espanyolisme.

Quan es mobilitza la ciutadania?

Amb el rescat de l’ Aquarius vam rebre una allau d’oferiments. Teníem més ajuda de la que feia falta i vam preguntar si podíem comptar-hi [habitatges per acollir els migrants] per a altres casos, però ens deien que no, que només per als rescatats de l’ Aquarius. La gent només es mobilitza amb el que veu a la TV.

València és Refugi, quan no disposa d’espais on acollir migrants, demana la col·laboració de persones que tenen habitacions buides a casa seva. La ciutadania és receptiva?

No tant com ens agradaria, però sí que n’hi ha casos. I quasi en el 100% de les ocasions es converteix en una vivència molt enriquidora. En tenim exemples molt bonics, com un home de 74 anys que va acollir un jove sirià i un altre de subsaharià, i que semblava rejovenit. Són experiències maquíssimes on s’estableixen vincles i s’enderroquen prejudicis i pors.

En el perfil dels col·laboradors, ¿té incidència el poder adquisitiu?

Sí, normalment, com més pobres, més solidaris. Crec que la gent que té menys és la que més dona perquè coneix la necessitat. També hi ha cultures que són molt més solidàries. Per exemple, la religió musulmana té l’hospitalitat com a precepte.

Vostè és molt crítica amb l’actuació d’entitats com la Creu Roja. Per què?

Perquè són part d’un sistema on no importa el patiment humà. En posaré un exemple. Com a part de la col·laboració que mantenen amb el ministeri de Treball, Migracions i Afers Socials, han arribat a pagar autobusos des de les costes andaluses per traslladar migrants fins a les nostres ciutats, on els abandonen sense analitzar si hi ha víctimes de tràfic de persones, possibles sol·licitants d’asil o menors. Al País Valencià, la Creu Roja segueix estrictament les directrius del ministeri, que inclouen -presumptament, perquè això no ho puc demostrar- alguns protocols no escrits, com que a València, Barcelona i Madrid no s’aculli abans de l’entrevista d’asil, per intentar que els migrants vagin a altres ciutats. Fins i tot se separen famílies i es dificulta l’accés a tractaments mèdics enviant-los a ciutats amb menys cobertura sanitària perquè aquestes persones desisteixin del procés d’asil.

També asseguren que el lema “València ciutat refugi”, impulsat per l’Ajuntament amb l’aixopluc del govern valencià arran del cas Aquarius , és pur màrqueting. Per què?

Perquè permeten que hi hagi sol·licitants d’asil dormint al carrer, perquè gestionen fatal els centres de menors estrangers i perquè deixen joves al carrer quan fan 18 anys. Una ajuda que podrien donar si tinguessin voluntat, perquè no és una qüestió de diners, ja que el que no poden fer és gastar una milionada en unes jornades de pur postureig i no habilitar places en centres d’acollida durant la campanya d’hivern.

¿La ciutadania penalitzaria un govern que prioritzés l’acollida de migrants?

Si soc polític i no dedico fons a una causa per por a la reacció de la ciutadania, demostro que el que de veritat em preocupa és el meu plat de menjar. De totes maneres, si tu vols que unes polítiques no generin una reacció contrària, fes una campanya prèvia de sensibilització i paral·lelament destina una quantitat de recursos semblant a iniciatives que afecten més directament els ciutadans d’aquí.

També col·laboren en l’ajut a les persones que dormen al carrer. Per què la ciutadania conviu amb indiferència amb aquesta realitat?

Quan les persones no ajudem, no fem el que en realitat sabem que hauríem de fer, per poder dormir ens inventem justificacions i ens les acabem creient. Sempre busquem més el motiu per no fer les coses que per fer-les.

I quin és el seu sentiment davant d’aquest comportament?

No entenc la indiferència i l’egoisme d’aquesta societat, perquè els que més hi perdem som nosaltres, però com que sé que aquest retret no em portarà enlloc, doncs intento treballar per la reeducació.