Els refugiats urbans del Brasil

São Paulo“Per què vols saber on visc?”, reacciona amb to desafiant. És el Jean. Amb veu d’espinguet i un discurs inconnex explica que té 11 anys i que en fa tres que és al carrer. Intenta calcular quina edat tenia llavors. No se’n surt. No sap restar. Va brut, deixat però ben calçat. Fa una calor que escalda però porta un anorac lligat a la cintura. Potser per protegir-se de la muntanya russa de temperatures amb què obsequia la primavera de São Paulo. “Preferiria ser a casa, però quan hi vaig tornar l’últim cop la meva mare ja no hi era. Ara dormo aquí amb els meus amics o sota un viaducte de la [avinguda] 23 de Maio [una via ràpida que talla la ciutat de nord a sud]”. El seu relat és tan infantil com natural.

Som al cor de la principal metròpoli del Brasil, al carrer Quinze de Novembro, a tocar de l’edifici d’una de les cinc borses de valors amb més volum del planeta i ben a prop de la Praça da Sé, on hi ha la catedral. “No passo gana. Menjo el que em donen o el que puc comprar”, diu. El Jean regala una confiança limitada. Temps esgotat. “Va! Dona’m alguna cosa!”, pidola. I marxa content amb un bitllet de 5 reals (1,40 euros).

Ni polítiques ni empatia

Es calcula que entre 20.000 i 30.000 menors viuen als carrers de les grans capitals brasileres. La falta de xifres oficials actualitzades és el reflex de l’absència d’una política nacional per afrontar la problemàtica dels coneguts com a meninos da rua. “Aquests nois formen part del mobiliari urbà. Es banalitza i la societat ni s’indigna. Han perdut la ciutadania, han guanyat el caràcter d’invisibilitat i com a tal estan despersonalitzats i sense cap estatus de protecció”. L’anàlisi és de Graziela Bedoian, fundadora de Projeto Quixote, una ONG que ha atès en 20 anys 14.000 infants, joves i familiars que són al carrer o en situació d’exclusió social. “Se’ls veu com un perill perquè et poden atracar, i no com a infants. És molt preocupant perquè no desperten ni l’empatia social dels sensesostre adults, que tenien una família i feina”, afegeix.

És habitual que al Brasil es faci un diagnòstic esbiaixat. Hi ha la creença popular que els meninos han nascut al carrer i que hi continuen perquè són toxicòmans. “Són de barris perifèrics, on hi ha serveis públics deficients i escassos, són temporalment al carrer i no s’hi quedaran ni es convertiran en sensesostres”, afirma Bedoian. I segueix: “Els nois són víctimes d’una dinàmica d’expulsió per culpa de la violència o l’abandonament. Es trenquen els vincles i es veuen atrets pel centre de la ciutat, on hi ha una millor infraestructura”.

El Projeto Quixote defineix els meninos com a “refugiats urbans dins del propi país”. Bedoian ho desenvolupa: “Arriben al carrer i perden tots els drets, la identitat, l’adreça de casa i les referències com a ciutadans. Es converteixen en eteris i fràgils. Lluny de la comunitat d’origen, el carrer és una espècie de camp de refugiats; són com uns exiliats que no poden tornar a casa”. L’entitat lidera la iniciativa perquè l’ONU atorgui l’estatus legal de refugiats als meninos da rua amb l’objectiu que “guanyin visibilitat” i s’hi destinin més recursos públics.

“Tenen el dret a tornar a les comunitats d’origen”, afirma Bedoian. I amb aquesta premissa l’entitat, amb l’ajuda limitada de fons públics, porta a terme un procés de rescat de la identitat i de la ciutadania per rematriar -neologisme creat pel poeta argentí Ernesto Sábato- els infants als seus barris d’origen. És un procés llarg d’anades i vingudes, com reflectia el testimoni inicial del Jean, en què s’intenta involucrar les famílies.

Nenes vestides de nens

Els meninos da rua és una problemàtica urbana i eminentment masculina, en un 70%. La violència extrema de les grans ciutats, els intents d’abusos sexuals i la possibilitat de treballar informalment en el servei domèstic aparta les nenes del carrer, que, de vegades, busquen fonts de renda, dramàticament, en la prostitució. Les poques que acaben al carrer es protegeixen vestint-se i comportant-se com nens.

“No és gens fàcil ser al carrer; a tot arreu hi ha perill”, explica pausadament el Willian, a pocs metres del Jean. Aquest adolescent, passivament assegut en un cartró, demana diners “per comprar menjar”, segons que es llegeix en un cartellet que ell mateix s’ha fet. Reconeix que ja “ha atracat” i que la policia el va enxampar un cop. “Per què ho vaig fer? Doncs mira... perquè les coses van així”. Té bona aparença i es veu que cuida la higiene. Desperta empatia i desprèn tristor i resignació. “M’he drogat, però no sóc un ionqui”, comenta. “No tinc plans; ara soc aquí, ja veurem més endavant què passarà”, conclou.

Programes congelats

L’horitzó no convida a l’optimisme ni per al Willian, ni per al Jean, ni per als milers de meninos de São Paulo, Rio de Janeiro, Salvador o Recife. “Últimament tenim la sensació que som al fons del pou. La mesura de congelar les inversions públiques durant 20 anys que va aprovar el govern de Michel Temer és catastròfica”, assegura Graziela Bedoian.

L’omissió de les autoritats, amb la connivència de l’opinió publica, fa que la mateixa realitat de dues o tres dècades enrere perduri, sense vies de solució. La inacció impossibilita trencar el cicle d’exclusió que perpetua i alimenta l’existència dels meninos da rua, una marca pròpia brasilera de la fractura social que flagel·la el país des de l’època colonial.