El segrest de la protesta contra el confinament

BarcelonaCom més s’allarga la pandèmia, més creix el cost econòmic i social de la crisi, però també el desgast polític. Mentre les organitzacions de drets civils denuncien la retallada de drets arreu de la Unió Europea, el malestar contra els efectes del covid-19 s’escampa i s’enrareix. Les protestes contra les mesures de confinament es repliquen des de fa mesos. De Berlín a Brussel·les, de Dublín a París, Nàpols, Barcelona i a desenes de ciutats més arreu de la Unió. Les mobilitzacions han acabat convertides en una barreja heterogènia entre el malestar legítim pels costos econòmics dels tancaments forçats, la protesta ideològica i la violència desorganitzada: dels hooligans del futbol holandès o eslovac als neofeixistes italians; dels llibertaris als consumidors de teories conspiratives; de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, segons els països; de l’intent d’assalt al Bundestag alemany el mes d’agost passat –quan el moviment antivacunes va organitzar una mobilització coordinada de milers d’escèptics de la pandèmia a grans ciutats europees– al pillatge de supermercats i a l’enfrontament contra la policia, com s’ha viscut als Països Baixos o a França, entre d’altres.

L’Observatori Europeu de la Desinformació i l’Anàlisi Mediàtica, on col·laboren verificadors d’arreu de la UE, adverteix que encara que els motius que hi ha al darrere de les protestes poden ser “legítims”, el cor de les organitzacions d’aquestes mobilitzacions està moltes vegades infiltrat per activistes d’extrema dreta i seguidors de teories conspiratòries. La irrupció de Pegida, el moviment antiimmigració que va començar a Alemanya a finals del 2014, a les últimes protestes violentes als Països Baixos demostra la capacitat d’expansió i mobilització d’aquestes formacions radicals. La pandèmia s’ha convertit en una oportunitat per a les forces d’extrema dreta, que tradicionalment s’alimenten de greuges i malestars, ja siguin reals o percebuts. Moltes d’aquestes formacions redireccionen avui el seu discurs. La retòrica del proteccionisme i del tancament de fronteres ha deixat pas a les càrregues contra el “totalitarisme” dels governs que imposen els confinaments: "Contra la dictadura de la covid” o “Aturem la tirania”, deien les pancartes que portaven els grups d’extrema dreta a les últimes protestes que hi va haver a Praga. Fins i tot el cantant Van Morrison s’ha alineat amb les mobilitzacions a Belfast, amb la publicació de noves cançons contra el confinament i fent declaracions contra els científics que “s’inventen fets falsos” sobre el virus.

La impotència política davant la nova acceleració del contagi, l’incompliment de les farmacèutiques en el subministrament de les vacunes, i l’inevitable abisme econòmic i social que s’intensifica com més s’allarga la pandèmia, contribueixen a tensar encara més la situació. Al costat de la “fatiga pandèmica” de la ciutadania –reconeguda per l’Organització Mundial de la Salut–, s’endureix també la retòrica dels governs contra les protestes violentes. El recurs a les limitacions de mobilitat, a més, ha motivat la denúncia d’ONGs com ara Civicus Monitor, que monitoritza l’espai per a la societat civil arreu del món, que en el seu últim informe assegura que la majoria de governs de la UE han retallat el dret a la protesta amb l’excusa de la pandèmia: no només en països com Hongria, Polònia o Eslovènia, sinó també a Suècia o Bèlgica. En un escenari cada cop més polaritzat, el calendari electoral europeu comença a fer càlculs sobre com es traduirà aquesta emergència continuada a les urnes. El primer recompte vindrà amb les eleccions holandeses del pròxim mes de març.