La setmana dels tres escàndols
Una mala setmana la té qualsevol, o això diuen. El problema de Barack Obama, premi Nobel de la pau i aspirant a Lincoln, és que ell no és qualsevol. Aspira a marxar d'aquest món convertit en marbre, no en pols. O sigui que dijous passat, i per a la seva humiliació, es va trobar contestant la pregunta més greixosa: "Com se sent amb les comparacions dels escàndols d'aquesta setmana amb els de Nixon?" I el president, tot digne (i tenint bona cura de no tacar-se pronunciant el nom maleït del seu antecessor): "Llegeixi la història, pensi i tregui les seves pròpies conclusions".
Obama té raó. L'escàndol Watergate va acabar sent de pel·lícula i això d'aquesta setmana donaria, a tot estirar, per a un capítol de The West Wing . No obstant, quan a un president li demanen responsabilitats per mentides, espionatge i abús de poder comesos per diverses branques de la seva administració, la presidència marca un mínim. Un nou mínim, perquè ja no anava bé.
Des del gener que va jurar el càrrec, aquell rock per fer avançar el carro del progrés social s'ha convertit en el blues del president-espectador, que va de discurs en discurs lamentant la mala estrella d'haver coincidit amb un Congrés que li nega fins i tot el que és de sentit comú, com el control d'armes. Mentrestant, els canvis continuen esperant a l'aigüera.
Quan aquesta setmana han aparegut Líbia, Associated Press i els impostos del Tea Party, sense comptar la vaga de fam massiva de Guantánamo i la dessagnada Síria, ha estat com si algú hagués encès un llum de fluorescent sobre el cap presidencial, una llum plana que tot ho empasta, i hagués acabat amb els matisos d'un mandat que es defensava amb estratègics projectors de paraules i portades de la primera dama estil Jackeline a Vogue i Vanity Fair . Aquesta ha estat la setmana en què Amèrica es pregunta de quina naturalesa és aquesta presidència. Johnson era un tàctic, però el dia que el van advertir que si estenia els drets civils cremaria la seva presidència va contestar: "I per a què són les presidències?" Reagan no tenia atributs intel·lectuals, però va guanyar la Guerra Freda i va impulsar Amèrica a creure en ella mateixa. Obama és un professor de dret constitucional, amb moltes més hores de lectura i appeal comunicatiu que cap dels presidents que l'han precedit. Per dir-ho en paraules de l'eslògan de campanya, ha matat Bin Laden i ha salvat General Motors. I dispara des de drones , també a americans. I tot això és gestió, no és pas llegat.
Filtren els ajudants que Obama camina frustrat per la Casa Blanca a causa de la política de regat curt i la premsa que divideix el món entre guanyadors i perdedors. El drama és que els seus votants caminen igualment desenganyats, sense entendre per què l'Obama en qui van creure no ha après encara a plantar-se davant el Congrés. Al principi pensaven que potser Obama era, en realitat, un teòric de pissarra, un idealista incapaç d'embrutar-se amb pactes de matinada. Ara sospiten que potser és un modern, un líquid, el màxim del progressisme que estan disposats a tolerar la banca, el negoci de les armes, les petrolieres i el lobi proisraelià.
No és que tot vagi malament. Que ho preguntin a Wall Street (quatre setmanes seguides de guanys pels núvols). Que ho preguntin, com vaig fer jo abans-d'ahir, a un taxista de Nova York: "Des de fa dos anys, la ciutat ha tornat. Mai no havia vist tanta gent pel carrer". La presidència d'Obama exemplifica la clàssica dificultat d'un sistema polític en què el Congrés és més important que la presidència. Ensenya els límits del poder polític en temps d'economia financera globalitzada. I excusant-se en la magnitud d'una crisi que va a parar sobre la línia del penya-segat, mostra un Obama lluny del pòster que va ser.
