La síndrome del Vietnam, la ferida oberta dels Estats Units

WashingtonLa imatge d’una fila de persones intentant pujar a un helicòpter militar dels Estats Units situat a la part alta d’un edifici de Saigon es va convertir en la icona de la caiguda de la ciutat i del final de la Guerra del Vietnam. Avui fa 40 anys que es va acabar el conflicte bèl·lic més llarg de la història nord-americana. Els setze anys de combats van deixar entre 1,5 i tres milions de vietnamites civils i 58.220 soldats nord-americans morts.

“La Guerra del Vietnam va fer miques el principi central de la identitat nacional nord-americana, que és l’ampli convenciment que els Estats Units són una força única i superior per al bé al món”, escriu l’historiador Christian Appy al seu llibre American reckoning: the Vietnam War and our national identity. Appy assegura que mai com llavors els nord-americans “van dubtar de la superioritat del seu país”.

Aquest sentiment de derrota i impotència va rebre el nom de síndrome del Vietnam, una expressió encunyada pel president nord-americà Richard Nixon. “És la creença, nascuda de l’experiència brutal de la Guerra del Vietnam, que mai més els Estats Units s’involucrarien en guerres sense tenir un objectiu clar, una força militar aclaparadora, una estratègia per posar fi al conflicte i, el més important, el suport del Congrés i el poble nord-americà”, afirma l’expert en política exterior de Brookings Marvin Kalb.

L’altra gran lliçó del Vietnam és que els Estats Units poden perdre una guerra i, per tant, han de ser més selectius amb l’ús del seu poder militar. Kalb i la seva filla, Deborah, expliquen al seu llibre Haunting legacy: Vietnam and the American presidency from Ford to Obama que tots els presidents nord-americans han hagut de fer front als fantasmes de la Guerra del Vietnam.

Gairebé tots van mostrar signes de la síndrome del Vietnam en les seves polítiques de guerra. Es van evitar intervencions militars que no fossin clares i no tinguessin una sortida ràpida i viable.

L’única gran excepció és la presidència de George W. Bush -sota l’impacte dels atacs de l’11 de Setembre-. De fet, les guerres que va declarar a l’Afganistan i l’Iraq han donat pas a una renovació de la síndrome del Vietnam. Aquestes llargues operacions militars han augmentat l’aïllacionisme entre legisladors i ciutadans nord-americans. I han marcat la política exterior del seu successor, Barack Obama.

Intervencions amb cautela

Els presidents demòcrates Jimmy Carter (1977-1980) i Bill Clinton (1993-2000) o, fins i tot, el republicà Ronald Reagan (1981-1988) van actuar amb molta precaució, tenint en compte sempre l’experiència del Vietnam. Tot i que Reagan va augmentar considerablement la despesa militar, va mantenir una política de dissuasió respecte a la Unió Soviètica i les seves accions militars van ser petites, i algunes encobertes, com el suport a la Contra per combatre els sandinistes a Nicaragua.

La síndrome del Vietnam també va marcar la victòria dels Estats Units i els seus aliats en la Guerra del Golf del 1990. El president republicà George H.W. Bush va evitar empantanegar-se a l’Iraq. El conflicte va acabar un any després d’haver-se iniciat, quan el líder iraquià, Saddam Hussein, va retirar les tropes que ocupaven Kuwait. Bush va dir llavors que el triomf militar posava fi a la síndrome del Vietnam “d’una vegada per totes”. Tot i així, el seu successor, Bill Clinton, va continuar amb una política exterior cautelosa en conflictes com Somàlia, Bòsnia i Kosovo. No va ser fins que el fill del primer president Bush, George W. Bush, va assumir el poder que els Estats Units es van embrancar en una altra llarga i costosa guerra. Primer a l’Afganistan -després dels atacs contra les Torres Bessones- i, dos anys més tard, el 2003, a l’Iraq.

Promoció de la democràcia

L’anomenada agenda de llibertat del president Bush per promoure la democràcia arreu del món va ser rebutjada per Barack Obama quan va arribar a la Casa Blanca el 2009. “Sé que els últims anys hi ha hagut controvèrsia respecte a la promoció de la democràcia, i molta d’aquesta controvèrsia està relacionada amb la Guerra de l’Iraq. Permeteu-me ser clar: cap nació pot o ha d’imposar a una altra cap tipus de sistema de govern”, va dir Obama en el seu famós discurs a la Universitat del Caire a l’inici de la seva presidència.

“Una de les coses que vaig tenir clares quan vaig tornar de la guerra és que els Estats Units no poden exportar la democràcia”, explica el veterà del Vietnam Karl Marlantes a la ràdio pública NPR. Marlantes, autor dels llibres Matterhorn i What it is like to go to war, creu que l’única manera de fer que les idees del seu país “s’estenguin per tot el món és donant exemple”.

Les guerres de l’Iraq i l’Afganistan han tingut un impacte en la política exterior del president Obama semblant al que va tenir la Guerra del Vietnam en les accions dels seus predecessors. “Des de la Segona Guerra Mundial, alguns dels nostres errors més costosos no han vingut de la nostra contenció, sinó de la nostra voluntat de precipitar-nos en aventures militars sense pensar en les conseqüències”, va subratllar Obama en el seu discurs de West Point de l’any passat per explicar la seva doctrina exterior.

L’inquilí de la Casa Blanca s’oposa a les intervencions unilaterals i posa més èmfasi en la diplomàcia per resoldre els conflictes. D’altra banda, tant en la lluita contra Al-Qaida al Pakistan o al Iemen com en l’actual guerra contra l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq, ha evitat enviar tropes sobre el terreny i ha optat per operacions des de l’aire i per utilitzar drones. La seva obsessió és evitar un altre Vietnam.