Internacional 26/05/2022

"Sisplau, Senyor, deixa'l viure": més fosses comunes a l'est d'Ucraïna

Severodonetsk tem que l'exèrcit atacant vulgui encerclar i assetjar la ciutat

Carlotta Gall (The New York Times)
3 min
Les tropes ucraïneses han aconseguit petits avanços en el seu intent de recuperar Severodonetsk, el centre administratiu de la regió de Lugansk

SeverodonetskUna dona baixa de l'ambulància, lamentant-se, amb les mans plenes de sang. El personal mèdic de la policia la fa passar al punt de primers auxilis, mentre ella implora ajuda per al seu marit, que jeu a l'ambulància. "Sisplau, Senyor, deixa'l viure –repeteix ella, l'Olha–. No et pots imaginar la mena de persona que és. És una persona excepcional". Però el marit de l'Olha, el Serhí, és mort: una víctima més de l'incessant bombardeig d'artilleria i trets que les forces russes han fet ploure sobre aquesta ciutat en primera línia durant tres mesos.

Severodonetsk és una ciutat minera i industrial al cor de la regió ucraïnesa oriental del Donbass, cosa que la situa directament en el punt de mira de Moscou. Severodonetsk també és estratègicament crítica per als ucraïnesos, que han passat setmanes defensant-la ferotgement. A principis d'aquest mes, les forces russes van patir grans pèrdues quan van intentar travessar el riu Síverski Donets a la rodalia i consolidar la seva posició. Tot i així, la ciutat porta mesos de trauma mentre Moscou intenta encerclar-la i assetjar-la. Les forces russes estan ara posicionades en tres punts al seu voltant.

Una ciutat assolada

Les restes dels bombardejos russos es veuen en gairebé tots els carrers. Les aspes dels projectils sobresurten dels cràters de l'asfalt. Un pal d'electricitat trencat i els cables estesos pel carrer. I els cotxes cremats, destrossats per la metralla i a vegades bolcats, jeuen abandonats allà on una explosió els ha llançat. Un camió penja perillosament del caire d'un pont.

La policia ha mantingut la seva presència a la ciutat, així com a la veïna Lissitxansk, portant subministraments als habitants que hi queden, recollint els morts i els ferits, i evacuant la gent lluny de la línia del front. Mentre els militars ucraïnesos lluiten per defensar la ciutat, combatent amb artilleria i tancs per rebutjar els avenços russos, la policia mira d'atendre les necessitats de la població civil.

"Molts d'ells no eren ningú, però quan va començar la guerra es van convertir en herois –diu el cap de policia de la regió de Lugansk, Oleh Hrihorov, sobre els seus agents–. S'han quedat perquè entenen que és el seu deure".

D'una població de 100.000 habitants abans de la guerra, encara queden milers de persones, moltes de les quals viuen en soterranis i refugis antiaeris comunitaris, mentre que d'altres continuen a casa, en apartaments o petites casetes de fusta entre jardins i carrers arbrats. Alguns són pensionistes. A molts els falten els mitjans –o la decisió– per escapar-se. D'altres simpatitzen amb el govern rus. Molts semblen simplement aclaparats pels esdeveniments.

"No tinc on anar"

Mentre un equip d'agents descarreguen subministraments d'aliments per a les famílies dels blocs d'apartaments del barri antic de la ciutat, dues dones s'acosten al comandant de la policia. Voldrien que les evacuessin, però cuiden les seves mares, totes dues prostrades al llit a causa d'un vessament cerebral. "No tinc diners", diu la Viktoria, de 49 anys, i comença a plorar. "No tinc parents ni lloc on anar". Mentre parla, el foc dels franctiradors xiula a prop seu. El comandant de la policia s'ajup i es gira per buscar l'impacte. Però les dues dones semblen alienes al tret, així com a les explosions, que sonen a prop.

La segona dona, la Liudmila, de 52 anys, explica que vivia en un apartament del quart pis i que no gosva baixar al soterrani quan hi havia bombardejos perquè no podia suportar deixar sola la seva mare al pis de dalt. "Haig de donar-li menjar –diu–. Ens asseiem i tenim por i no sabem què fer".

"No ho prometem, però ho intentarem", respon el cap de policia.

Enterraments policials

Altres oficials atenen aquells per als qui l'ajuda arriba massa tard. Tres policies, desafiant el foc dels projectils, surten a recollir i enterrar els morts a Lissitxansk. Condueixen una furgoneta blanca fins a una casa on una dona de 65 anys, a qui els veïns deien àvia Maixa, jeu al pati d'esquena, amb els braços estesos sota una manta. El seu gos gruny i borda des de la gossera mentre els agents la fiquen en una bossa per a cadàvers i la treuen en una llitera. L'àvia Maixa era diabètica i la guerra li dificultava obtenir els medicaments, va dir la seva veïna, la Lena, de 39 anys. El seu fill havia marxat amb la seva família i no va poder tornar quan ella va caure malalta, va dir la Lena.

Els agents de policia recullen un altre cadàver, el d'un home de 60 anys anomenat Saixa, que vivia en una petita casa de fusta a prop d'una base militar. "Va haver-hi trets de projectils i després va morir –explica el seu veí i amic, el Mikhaïl, de 51 anys, exasperat–. Va dir que es trobava malament, però on l'hauríem d'haver portat?".

Severodonetsk té un hospital, però l'únic metge que hi ha atén 30 pacients, i el centre ha estat fortament bombardejat i és pràcticament inaccessible. La policia ha enterrat 150 civils en tres mesos, assegura el Daniel, l'oficial a càrrec, de 26 anys. La majoria dels cossos van a fosses comunes, perquè els familiars no hi són per organitzar les cerimònies.

© Copyright The New York Times

stats