El sistema de pensions cubà també fa aigües
Els jubilats es veuen obligats a continuar treballant per sobreviure
L’havana“Los viejitos que no hayan sido dirigentes, los que no hayan sido combatientes, los que no hayan dado el paso al frente, lo tenemos claro, a recoger laticas. Los viejitos que no hayan sido millonarios, los que fueron a la guerra de voluntarios, un trocito de jabón y papel sanitario, a limpiar los baños [...]. Por el camino que vamos seré como mis abuelos: viviré contando estrellas, moriré de cara al suelo ”. És un extracte de la lletra de Los viejitos, una de les últimes cançons del cantautor cubà Roly Berrío, que viu a Santa Clara. És fill de Carmelita Cabrera, que té 71 anys i està divorciada i jubilada: cobra una pensió de 250 pesos al mes, però n’hi treuen 60 per la nevera que paga a crèdit des que l’estat va engegar la revolució energètica el 2000, una iniciativa amb la qual es pretenia estalviar energia substituint els electrodomèstics vells per uns de nous. De manera que el que li queda per passar el mes són 190 pesos, uns 8 dòlars al canvi.
La Carmelita ha treballat des dels 11 anys, quan va deixar l’escola per posar-se a fer de treballadora domèstica perquè els seus pares no tenien recursos. Des de llavors s’ha guanyat la vida al camp, servint; ha cuidat nens i dones acabades de parir; ha sigut correctora en un diari... Però el que més ha fet és de mestra, la seva vocació. Als 16 anys, gràcies a la Revolució, va reprendre els estudis i es va diplomar primer en magisteri i després es va llicenciar en llengua i literatura espanyoles, sempre combinant-ho amb la feina remunerada i la de casa, a banda de pujar els 2 fills que va tenir als 24 i 26 anys, i l’activitat política.
És una revolucionària de cap a peus: “Me’n vaig fer arran de les situacions que vaig viure, la misèria al meu voltant, l’explotació”. També s’hi suma el fet que de petita no la deixaven creuar la plaça principal de Santa Clara perquè era negra. Havia de passar per sota dels portals, perquè pel centre només hi caminaven els blancs. I que la seva besàvia paterna, amb qui va passar part de la seva infància, havia sigut esclava. Ara és secretària del Partit Comunista a la circumscripció 14 de Santa Clara. També ha sigut presidenta del seu CDR (Comitè de Defensa de la Revolució), alfabetitzadora, i ha participat com a voluntària en la construcció de la plaça del Che, del Boulevard (el carrer comercial de la ciutat) i de la fàbrica tèxtil, i ha sembrat patates i ha collit iuca i moniato.
Tornada al món laboral
Amb tot, ara es troba que els preus no paren de pujar i amb la pensió de jubilada no en té per a res. Sobreviu gràcies a l’ajuda econòmica del seu fill petit, el Roly. I per no ser una càrrega, es planteja tornar a treballar però no pot perquè pateix un tipus de lupus poc comú que li ataca els ossos, la circulació, les articulacions, la musculació i els òrgans.
El seu cas és el de molts cubans, que després de treballar tota la vida i contribuir a millorar la situació del país cobren una pensió miserable, amb la qual no arriben al mínim per sobreviure. Això ha obligat aquests col·lectius a buscar-se la vida. Recullen llaunes i ampolles buides i cartrons usats per revendre’ls a l’estat, vigilen pàrquings, venen cucurutxos de cacauets torrats, netegen els banys públics, revenen diaris... Raúl Castro, cap d’estat i del govern de Cuba, va reconèixer a l’últim Congrés del Partit Comunista del 2016 que “els salaris i les pensions segueixen sent insuficients per satisfer les necessitats bàsiques de la família cubana”.
El 1963 es va establir el primer sistema de seguretat social a Cuba, que s’ha reformat en dues ocasions, el 1979 i el 2008. Ara mateix els pensionistes reben el subsidi depenent de l’any en què es van jubilar. El 2009, quan es va aplicar l’última llei, marca la barrera. És a dir, no s’ha actualitzat la pensió dels que van deixar de treballar abans d’aquesta data. La diferència es veu perfectament en el cas d’un matrimoni de Santa Clara: tots dos van exercir de professors de secundària durant la vida laboral; a ell, quan es va jubilar -abans de l’any 2009-, li van pertocar 315 pesos; i ella en rebrà 700 quan plegui de la feina. D’aquesta manera, els que s’han jubilat abans, els que són més grans, són els que menys recursos reben. I si no tenen qui els ajudi, es veuen obligats a “inventar”, l’eufemisme clàssic dels cubans per trobar alternatives per sobreviure.
