La transformació energètica posa en perill els més dèbils

BarcelonaLa protesta dels armilles grogues a França ha sigut un advertiment, però també s’ha fet servir d’excusa per refredar les polítiques climàtiques de molts governs. Els francesos es van alçar contra un impost al carburant que pretenia impulsar la transició energètica, però no va ser una protesta contra l’acció climàtica, sinó contra una manera injusta d’aplicar-la. I no és l’únic exemple: els indígenes, un dels col·lectius més conscienciats i que més poden aportar a la lluita climàtica, es van posar en peu de guerra contra el govern de l’Equador quan va decidir anul·lar el subsidi als carburants. Sembla una contradicció, però és la prova d’una cosa: si hem d’avançar cap a una economia descarbonitzada, no pot ser que les classes socials més vulnerables siguin les que paguin els plats trencats.

Per això en els últims anys, i sobretot des de la COP24, la cimera de l’ONU pel canvi climàtic del 2018 a Polònia, s’ha posat sobre la taula “la necessitat de fer estratègies de transició justa: se’n parla des de fa temps, però a Polònia es va decidir que allò era una prioritat”, assenyala Joan Batalla, director general de la Fundació per a la Sostenibilitat Energètica i Ambiental (Funseam).

Les ONG es van queixar al principi que el concepte de transició justa semblava una estratègia dels governs més reticents -com la mateixa Polònia, dependent del carbó- per alentir la retallada d’emissions. Però avui experts i activistes ho veuen com un pas en la bona direcció, tot i que queda curt respecte al que suposaria un veritable Green New Deal, que abordi transformació energètica i desigualtat social.

“Transició justa vol dir que la gent ha de poder dir-hi la seva, que ha de ser part del procés: cal una acció climàtica inclusiva”, defineix David Miller, del grup de ciutats pel clima C-40, i afegeix: “Aquesta crisi climàtica és injusta, i les respostes poden ser també injustes, no necessàriament per la divisió entre el nord i el sud globals, sinó entre l’1% més ric i la resta del món”.

El que demostren revoltes com les dels armilles grogues o els indígenes equatorians, diu Batalla, “és que la fiscalitat verda és encara una assignatura pendent dels governs, que ho hauran d’analitzar molt bé, perquè qualsevol mesura d’aquest tipus té un gran impacte social”.

Però quan els estats parlen de fer una transició justa -terme del qual també ha fet bandera el govern espanyol- no es refereixen només a les classes desfavorides, sinó també i especialment als treballadors dels sectors que més patiran els canvis, com els miners del carbó. Però no són pas els únics. “Parlem dels empleats de les plantes d’energia, però també dels treballadors del transport i els mecànics, ja que els vehicles elèctrics necessiten molt menys manteniment”, diu Miller per mencionar altres col·lectius que poden perdre la feina. Per a tots ells, és evident que caldrà buscar una sortida.

“Això pot anar des de plans de prejubilació fins a la creació d’oportunitats laborals als nous sectors de l’economia verda”, diu Mathilde Bouye, del World Resources Institute, i diu que vivim avui “un momentum creixent en polítiques de transició justa, amb iniciatives a Espanya, el Canadà, Alemanya, la Xina i fins i tot a les Filipines”.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) xifra en 24 milions els llocs de treball que es crearan en el sector de les energies renovables de cara al 2030, “més dels que es perdran” en els sectors contaminants, segons el World employment and social outlook 2018: greening with jobs. Aquest informe de l’OIT calcula que les indústries de combustibles fòssils perdran uns 5,5 milions de llocs de treball arreu del món (tot i que aquest sector només als EUA ja dona feina a uns 2 milions), però diu que la creació de nova ocupació verda farà que a la majoria de regions el resultat final sigui de guany, a excepció de l’Àfrica i el Pròxim Orient, que patiran pèrdues netes. De nou, els més castigats tornen a ser els mateixos de sempre.