Els tres amics que es van comprar un cotxe per rescatar ucraïnesos

Condueixen pel país a la recerca de famílies per portar-les a la frontera amb Polònia

4 min
Famílies de refugiats de la guerra a Ucraïna travessant el pas fronterer polonès de Medyka.

BarcelonaPer fi en Miguel (nom fictici) va passar la frontera. “A l’aventura total”. No s’esperava aquella imatge: moltes persones intentant travessar-la en sentit contrari. Va buscar una persona que parlés anglès. “Ve la guerra”, va contestar una noia. Poques hores després el president rus, Vladímir Putin, despertava mig món anunciant que començava la invasió d'Ucraïna. Els primers tancs van entrar pel Donbass i en Miguel era a l’altra punta del país, a prop de Lviv. Ja conduïa un Lada Niva, un totterreny rus amb uns quants quilòmetres a les rodes, però que gasta poc i és fàcil de reparar. No hi anava sol: l’acompanyen tres amics amb qui ja va compartir experiències a Lesbos ajudant en tot el que fes falta, des de muntar tendes fins a repartir menjar i conversar, molt, amb tothom. Ja en fa dos anys. Feia un mes i mig que parlaven d’anar a Ucraïna.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Quan ho van tenir tot preparat, van agafar un avió fins a Varsòvia, d’allà una mena de BlaBlaCar polonès fins a la frontera i, un cop a Ucraïna, van comprar el 4x4. Es van sentir estafats pel preu: 3.000 euros que no van acabar de ser 3.000 amb el canvi de moneda. I carretera i manta.

De fet, han sigut moltes mantes. Ben aviat es van adonar que les carreteres per on circulaven eren transitades, sobretot, per persones que intentaven fugir. Algunes anaven caminant. Quan veien una família amb nens s’aturaven, els carregaven, els donaven mantes i algun suc, feien mitja volta i se'n tornaven cap a la frontera. Els deixaven a l’últim lloc de la cua i tornaven a fer mitja volta per enfilar un altre cop la carretera. I una vegada més. I una altra. La seva missió: portar tants refugiats ucraïnesos fins a la frontera com fos possible.

"Press" al cotxe

Van escriure amb cinta adhesiva la paraula "Press" al cotxe, tot i que els militars i la policia al final ja saben què fan: “I evidentment ens deixen fer”. Però tenen un missatge al traductor del mòbil preparat per si es complica la cosa. Les persones que recullen sempre els diuen que tenen “un cosí, una mare o un tiet” que s’ha d’anar a buscar. I, per tant, el van a buscar. Amb ells queden sempre al control militar que des de l'esclat de la guerra hi ha gairebé a cada poble. Han arribat a estar a només una hora amb cotxe de Kíiv.

En total, en Miguel calcula que han fet uns quaranta viatges en deu dies i han portat fins a la frontera unes 120 persones. Posen una adreça al navegador per assegurar-se que van a una zona mitjanament segura. Recorden mil cares. Per exemple, tres de Vínnitsia, a uns 300 km de la capital: “Vam recollir una mare amb els seus dos fills. No sabien on era el pare. Ens deia que ens donava tots els seus estalvis perquè només ens emportéssim els fills. A ella no. Volia anar a trobar el marit. Finalment tots tres, sense ell, van travessar la frontera”. En Miguel i els seus amics, de fet, no poden recollir homes. Si ho fessin podrien tenir problemes amb l'exèrcit ucraïnès, perquè tots han d’anar a lluitar. “La majoria es queden a Ucraïna. Només arriben a Polònia els que poden subornar els soldats”.

La gasolina és bàsica. Normalment, en porten amb garrafes des de Polònia. Però també en compren a ucraïnesos que s'escapen o que abandonen els cotxes. El menjar, el recullen dels centres d'acollida que, de fet, és on haurien de dormir. Però normalment prefereixen dormir al cotxe i deixar els llits per als refugiats. A les 7 del matí s’aixequen, esmorzen i conversen una estona fent una cigarreta. Després, tornen a agafar el cotxe.

Silenci i respecte

Amb les persones que recullen gairebé no s'hi comuniquen. “Mantenim la distància, que estiguin com més tranquils millor”. Molts silencis en un taxi: ells al davant i els altres al darrere. Això sí, amb la diferència que van, de vegades, amb el maleter obert perquè hi puguin entrar més persones. Fins a set, en porten. Ells sempre són dos, i un dels amics es queda a la frontera.

A la frontera hi ha quilòmetres de cua, però allà ja estan segurs. “Sempre els diem que es poden quedar la manta fins que la creuin, però que llavors l’han de deixar en un sac perquè es puguin reutilitzar. I sempre la deixen”. Tot i que per a molts creuar la frontera ja és una meta, tot just és un inici. Un principi on hi ha “bondat”, amb moltes ONG esperant-los per ajudar-los, però també “estafadors que prometen viatges a Espanya per 4.000 euros” i una vida falsa. “Hi ha molta gent que se n’aprofita”, explica el Miguel. Com si fos un aeroport, hi ha persones que porten cartells amb destinacions per les quals has de pagar tot el que tens.

Fa uns dies, el Miguel va tornar a Espanya perquè fa temps va patir un càncer i tenia una prova mèdica que no podia posposar. A la publicació d’aquest article, ja torna a ser a Ucraïna. A la carretera, i amb moltes mantes.

stats