Les tropes dels EUA, Rússia i l'Iran que hi ha sobre el terreny a Síria
Els efectius d'aquests tres països han augmentat durant els últims anys
Nova YorkFa dies que Donald Trump amenaçava d'atacar Síria per castigar el govern de Baixar al-Assad, acusat de ser el responsable del suposat atac químic del 7 d'abril en un suburbi de Damasc. Malgrat això, l'elecció de Trump d'iniciar una ofensiva –encara que limitada– es pot complicar tenint en compte que Rússia i l'Iran, països aliats del règim de Baixar al-Assad, tenen efectius desplegats en diversos punts de Síria.
L'atac nord-americà d'aquesta matinada –amb la col·laboració del Regne Unit i França– suposa incrementar la presència i el protagonisme dels Estats Units en el conflicte sirià, que fa més de set anys que martiritza el país àrab.
Les tropes nord-americanes van arribar a Síria a finals del 2015 amb l'objectiu de crear aliances amb milícies locals i grups rebels per lluitar contra l'autoproclamat Estat Islàmic. Amb el temps, però, el nombre d'efectius va anar creixent. Ben aviat, els seus aliats kurds i àrabs van iniciar assalts contra el grup jihadista. I van obtenir resultats: l'Estat Islàmic va perdre el domini de diverses ciutats del nord de Manbij, i de la seva capital, Raqqa.
Ara, segons dades del Pentàgon, hi ha unes 2.000 tropes dels Estats Units a Síria. La creixent afluència militar al país és visible: en uns anys, les primeres i incipients forces nord-americanes s'han transformat en una versió reduïda del desplegament de l'exèrcit dels Estats Units a l'Iraq. La seva presència, doncs, s'estén al llarg de centenars de quilòmetres del tauler sirià.
Al mateix temps, però, el protagonisme de les forces russes i iranianes també ha augmentat. Els combatents dels Estats Units han hagut de compartir terreny de joc amb els mercenaris russos i les milícies que tenen el suport de l'Iran. També han hagut de compartir l'espai aeri, on els avions de combat russos són presents. Aquest entramat d'aliances i interessos s'ha vist les cares en el camp de batalla: el mes de juny passat, per exemple, les forces nord-americanes van tombar un avió de guerra sirià que pretenia bombardejar posicions de combatents aliats dels Estats Units.
El desplegament nord-americà
Més enllà de les forces militars, la presència nord-americana a Síria inclou tropes convencionals encarregades de protegir zones rurals, enginyers per garantir la construcció de bases, aviadors per controlar les operacions de vol, o personal encarregat d'entrenar les Forces Democràtiques Sirianes. Quan les tropes de Washington van arribar per primer cop, tenien el propòsit de garantir que les forces locals estiguessin ben entrenades, equipades i preparades per combatre. A mesura que la campanya avançava, però, Washington va necessitar un sistema de logística més sofisticat i actualitzat.
Les infraestructures que els Estats Units han construït al llarg d'aquests anys ho evidencien. A principis del 2016, van aixecar un heliport al nord-est del país, a prop d'Al-Hassakah. Al voltant del riu Eufrates també s'hi localitzen diversos punts de control. I aquesta primavera, quan les tropes nord-americanes i les forces kurdes van avançar fins a la ciutat de Manbij –que van recuperar de les mans de l'Estat Islàmic–, les forces occidentals, que comptaven amb diversos helicòpters d'atac i transport, van ser fotografiades establertes en una planta de ciment situada entre Manbij i Raqqa.
Així mateix, el juny passat, quan les Forces Democràtiques Sirianes van iniciar l'ofensiva contra Raqqa, diverses imatges de vídeo van revelar l'existència d'una base aèria nord-americana just al sud de la ciutat de Kobane, a la frontera amb Turquia. La base, capaç de permetre l'arribada de grans avions de càrrega, comptava també amb una imponent pista d'aterratge i diverses tendes de campanya per allotjar les tropes que aterraven al país.
