Els Germans Musulmans i l'ambaixada dels Estats Units al Caire van mantenir dijous una picabaralla curiosa al ciberespai. @ikhwanweb, el compte oficial en anglès del moviment islamista egipci, va piular una declaració conciliadora del seu número dos, Khairat al-Xàter: "Ens alleuja que cap membre de la @UsEmbassyCairo no hagués patit cap mal i esperem que les relacions EUA-Egipte aguantin la turbulència dels fets de dimarts". "Gràcies", li va respondre @USEmbassyCairo. "Per cert, ¿heu revisat els vostres tuits en àrab? Espero que sapigueu que també els llegim", va afegir. "Entenem que estigueu sota un estrès considerable -va respondre de seguida @ikhwanweb-, però seria més útil que ens indiquéssiu què us preocupa". El que preocupava la seu diplomàtica és que des de la web i el compte a Twitter en àrab de la Germandat s'estaven aplaudint les protestes i es convocava una marxa multitudinària per a l'endemà, és a dir, ahir, a la sortida de les mesquites.
Que els Germans Musulmans diguin una cosa en anglès i una altra en àrab no és cap novetat, i per això molts creuen que val més jutjar-los pels fets que per les paraules. Una cosa és el discurs de consum intern i l'altra l'adreçat a l'exterior. Els missatges bipolars d'aquests dies il·lustren que són hostatges de la seva ala i electorat més radical, el mateix motiu pel qual encara no han aclarit si pensen governar des del centre i aïllar els salafistes o disputar-los el terreny de la religió.
Aquesta pressió també explica que el president Mohammed Mursi trigués a reaccionar a l'assalt de l'ambaixada dels EUA al Caire. L'ambigüitat li va costar que Obama ressitués les relacions bilaterals (Egipte no és ara "ni un aliat ni un enemic") i que els mitjans internacionals estiguessin més atents al que es deia sobre això dijous a Brussel·les que a la importància de la seva primera visita a la capital europea. El viatge no només tenia com a objectiu demanar ajut per redreçar l'economia, bàsic per estabilitzar la transició, sinó reorientar i diversificar també les relacions exteriors d'Egipte, centrades en Washington durant l'època de Mubàrak.
La Comissió Europea va fer el que sap fer: prometre-li finançament, relacions comercials i diàleg, i indagar sobre el seu compromís amb la democràcia. A molts europeus els falta encara assumir una obvietat: que Mursi més que ser el president islamista d'Egipte és el president i punt d'Egipte, l'estat més poblat i influent de la regió, i que va ser escollit tan democràticament com l'exèrcit ho va permetre. Deixant de banda el cas turc, la teoria imperant ara i abans és que l'islamisme polític no pot ser democràtic, però com que seria una paradoxa que preocupi de Mursi el que no va preocupar de Mubàrak, l'explicació deu ser que no inquieta tant que sigui respectuós amb els drets humans com que sigui capaç de garantir els interessos estratègics occidentals a la regió.
En aquest sentit, haurien d'estar tranquils: si un tret distingeix els Germans Musulmans és que són pragmàtics i acomodaticis amb el poder i que el gruix dels seus dirigents són empresaris i professionals liberals de classe mitjana. Si s'haguessin de guiar per motius més populistes ja haurien cancel·lat el tractat de pau amb Israel. Un 61% dels egipcis, segons un sondeig recent, els haurien aplaudit.
